'L’indomable Luis Enrique': carta a l'entrenador del Barça
Passa en la política i passa també en el futbol que, quan les coses van mal dades, es reclama mà dura. El Barça et va contractar pel teu caràcter indomable, per l’esperit de buscabregues, i és aquesta manera de fer la que pot acabar posant en perill el teu futur, com ja li va passar a Van Gaal.
Seus a la sala de premsa i escoltes les preguntes dels periodistes amb un posat que sempre sembla desafiant. Treus la barbeta cap enfora i tires el cap enrere, com si te’ls miressis per sobre l’espatlla. Tant si has guanyat com si has perdut, la imatge que transmets és la d’aquella persona que ve a defensar-se de tots els atacs que rebi. Fins i tot dels que no rebi. Això passa als bars, també. A vegades hi veus entrar un home que porta escrit a la cara que serà capaç d’encarar-se a tothom que faci falta. Ell sol.
Quan ens han parit d’una manera, és molt difícil que amb els anys ens temperem. T’enfrontes als periodistes amb la mateixa sang calenta amb què et barallaves amb els jugadors del Madrid i amb què et trencaven el nas les defenses italianes. Busques la motivació en l’adversitat, a saber resistir en solitari quan ho tens tot en contra. Aquest esperit de lluita i de rebel·lia t’ha anat molt bé per córrer maratons en menys de tres hores, per completar uns quants Ironman i per travessar 245 quilòmetres de desert en sis dies. Està per veure si aquestes eines també et poden portar a l’èxit a la banqueta del Barça.
Vas arribar al Barça com el salvador. L’home que se’l va fitxar perquè salvés l’estil, el planter, la supremacia davant del Madrid, la unitat del club i la junta directiva. Massa coses, segurament, per a una sola persona. T’ha tocat viure uns moments en què ni el club està prou fort per aguantar l’equip, ni a l’equip li sobra res per aguantar el club. El resultat és que portem mesos caminant perillosament per la corda fluixa, sense saber de quin costat cauran les coses.
En un context com l’actual, i en un club com el Barça, a l’entrenador li toca ocupar altres espais de representació que van més enllà de la banqueta. Ja hi ha prou tensió a l’entitat per afegir-n’hi més a la sala de premsa. Els partits no s’acaben quan acaba el partit. A vegades, comencen allà. I si no que l’hi preguntin a un altre entrenador que també es deia Louis (Van Gaal) i que ni guanyant dues Lligues va poder sortir del Barça per la porta gran.
¿L’ambient tens que es detecta a la sala de premsa és el mateix que hi ha al vestidor? ¿La comunicació amb els teus futbolistes s’assembla a la que mantens amb els periodistes? No tinc la resposta. Ni tan sols sé si la tensió permanent és necessària perquè l’exigència sigui màxima.
P.D.
