Llistes d'espera, qüestió de prioritats i de realitats
El Govern té sobre la taula un nou decret per regular les llistes d'espera per a les operacions quirúrgiques en funció de criteris que pretenen prioritzar els casos més greus i els que tenen més incidència sobre la qualitat de vida del pacient. Sembla una mesura lògica en un context de retallades que han obligat a tancar quiròfans i, per tant, han fet créixer el temps d'espera en un 42% en un any.
La situació és greu i aquest nou decret posa sobre la taula l'evidència que el sistema públic de salut està perdent la capacitat de respondre amb l'eficiència d'anys enrere a les necessitats de la població. S'assumeix que hi haurà gent que haurà d'esperar molt més per ser operat i per això només es garanteix un termini màxim d'accés en el cas de nou procediments (abans eren 16), amb una forquilla que va des dels 45 dies per a les operacions oncològiques fins als 9 mesos per a les operacions d'hèrnia discal amb determinades patologies. La priorització de les operacions en funció d'uns criteris pactats era una demanda dels metges i una manera de fer saber als usuaris de la sanitat pública què en poden esperar o, almenys, quant de temps hauran de fer-ho.
El problema, però, és que aquest decret pot néixer ja vell si no va acompanyat dels mitjans necessaris perquè realment es pugui complir. Un ciutadà pot entendre que en aquests moments de crisi hi hagi prioritats, fins i tot si necessita una operació d'amígdales des de fa un any, però el que li costarà assumir és que es faci un decret que estableix que per a una operació de cor només ha d'esperar tres mesos i resulta que fa vuit mesos que fa cua. És el que, per exemple, els metges denuncien que passa a l'Hospital de Bellvitge. Per complir aquest decret no es poden tornar a tancar quiròfans per estalviar. Està molt bé que es vulgui racionalitzar el sistema, però les prioritats han d'adequar-se a la realitat. O, més ben dit, la realitat ha de respondre a les prioritats.
