Publicitat
Publicitat

Manca de veracitat

El curs polític ha començat amb el mateix dèficit de veracitat, per no dir de veritat, que li és habitual. Els polítics solen plorar amb llàgrimes de cocodril allò que en diuen la "desafecció" cap a la política, incapaços de veure que som els ciutadans els que no ens sentim respectats per la política. És sobretot un problema de manca de confiança, estretament lligat al fet que pràcticament tot el que declara un polític té una funció instrumental. Pequen, per dir-ho així, d'un excés de càlcul. Això fa que els discursos siguin previsibles. No jutjo si diuen el que pensen, perquè desconec la proporció d'autoengany i lucidesa que hi ha en cada cas. Dic que només fan públiques les idees que defensen els seus interessos més immediats. I el debat polític deixa de ser sobre si hi ha acord en unes determinades idees, sinó si qui les sosté és creïble.

certament, no es pot generalitzar i no tots els polítics desvetllen les mateixes suspicàcies a tothom, ni en la mateixa proporció. Hi ha polítics -molt escassos- que pensen a partir d'una lògica argumental coherent, ni que els porti a confrontar-se amb els interessos del partit, a quedar fora del consens general i, fins i tot, a perdre el suport popular. Va ser el cas d'Heribert Barrera. Per altra banda, les afinitats ideològiques disminueixen el sentit crític cap als que són "dels nostres". En aquest sentit, la militància, i la disciplina mental partidista que la sol acompanyar, fa miracles a l'hora d'anul·lar tota resistència cap als propis i d'aixecar un mur d'escepticisme radical cap a les paraules de l'adversari. És per aquesta raó que, quan un líder juga a la defensiva per conservar els seguidors que té, accentua la dimensió demagògica del seu discurs amb l'esperança que entre els propis l'engany no tan sols no serà descobert, sinó aplaudit. És el cas de la ministra Carmen Chacón, capaç de dir públicament i pocs dies després de la reforma exprés de la Constitució entre PP i PSOE que, a diferència de CiU, ella no ha pactat amb el PP. I tan tranquil·la!

ara bé, els primers que ens ensenyen no sols a malpensar del discurs polític sinó a considerar-lo un joc d'enganys maliciosos són els mateixos polítics quan parlen dels seus adversaris. Més que no pas la rèplica argumental, amb dades i fets, la crítica cap a l'adversari se sol fer amb judicis d'intencions. El conseller del ram explica, posem per cas, el tancament nocturn per raons d'estalvi d'alguns serveis sanitaris infrautilitzats i assegura que es pot mantenir amb garanties prestant-lo d'una manera alternativa. Doncs bé, en lloc de ser respost amb dades objectives sobre els veritables riscos que s'assumeixen, es combat la decisió atribuint-li la intenció perversa de privatitzar la sanitat pública. Situat en aquest punt, la rèplica és pràcticament impossible. Com demostres que no tens una intenció secreta? El drama per a la política no és que amb les desqualificacions dialèctiques partidistes una de les parts guanyi i l'altra perdi: és que, davant de la impossibilitat de discerniment, i vistes les males intencions que s'atribueixen els uns als altres, les dues parts queden desacreditades.

a la nostra política li falta veracitat. Aquella veracitat que els polítics diuen que tant admiren de Josep Guardiola quan li reconeixen les virtuts, però que llavors són incapaços d'aplicar-se.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT