Publicitat
Publicitat

Maurici Serrahima no l'encertà

Si bé és veritat que Maurici Serrahima, en els seus dietaris, fa descripcions prou fidedignes sobre personatges de la vida i cultura catalanes, no sempre va tenir una visió prou clarivident respecte a algun d'ells.

Si hem de fer cas dels comentaris que han sortit a la premsa amb motiu de la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al senyor Albert Manent, podem constatar -malgrat que, a mi, em dolgui-, que Serrahima va estar ben lluny de tenir un bon olfacte en el judici que li dedicà en el volum IV de les seves memòries, Del passat quan era present (1964-1968) . Dolent-se del buit que li feia el grupet neonoucentista ("que encara remena les cireres en uns certs aspectes de la cultura del país"), escriu el 28 de febrer del 1965: "Si no fos l'amistat amb el seu pare, potser em faria el mateix paper l'Albert Manent -quina llàstima que per ara sigui tan agitat, tan superficial i tan poc treballador!-".

Realment, es tracta d'un text molt poc afalagador, que només el "per ara" matisa d'alguna forma. Ben aviat, però, degué adonar-se d'aquell judici precipitat, sinó no s'entendria que, dos anys després, l'acceptés de company en missió a Madrid per discutir amb els responsables del Ministerio de Información y Turismo la pretensió de Fraga Iribarne "de fer inscriure obligatòriament tots els escriptors a la Sociedad de Autores Españoles i exigir-los que tinguessin tots els tractes amb els editors a través d'aquella corporació". A la vegada que l'acompanyà en la visita que féu a Dionisio Ridruejo. No solament això. Només un mes més tard, també el mateix Maurici fou víctima dels encàrrecs que, al llarg de la seva vida, ha fet Manent a les persones que ha considerat que podrien fer algun o altre servei al país. Així Serrahima ens parla d'"una nota de records meus sobre temes religiosos i eclesiàstics referents al temps de la Segona República, que a petició de l'Albert Manent vaig enviar al pare Víctor M. Albareda…". I, poc després, els dos es troben formant part de la comissió que prepara la celebració del centenari del naixement de Vidal i Barraquer i dels vint-i-cinc anys de la seva mort.

El 20 d'abril del 1972 Serrahima ens parla d'un nou encàrrec que li féu Manent: "El dia 13 vaig fer una visita al doctor Jubany. Pensava fer-la d'ençà que el van nomenar bisbe, però en va produir l'ocasió el prec de l'Albert Manent que fos jo qui li portés la segona edició de Le Vatican et la Catalogne ". El setembre d'aquell mateix any, Manent fa de mitjancer entre Hipòlit Nadal-Mallol i Maurici Serrahima, tot demanant a aquest un article per a la revista Ressorgiment de Buenos Aires, que aquell no gosava demanar-li.

Així doncs, si bé el qualificatiu d'agitat es podria acceptar si, amb això, es volgués expressar el grau d'implicació d'Albert Manent en totes les seves tasques de redreçament del país (potser el comentari de Pla, dient d'ell "que era l'home d'aquest país que ha pujat i baixat més escales", donaria a entendre aquest neguit o desfici), la resta d'adjectius són totalment erronis.

No sóc pas jo, però, qui desmenteix Serrahima. Ho han fet amb contundència les veus més diverses i competents dels prohoms de la nostra cultura.

El consens ha estat unànime en tots el comentaris que, amb motiu de la concessió del premi, han sortit a la premsa. Tots han parlat del seu treball seriós en tots els camps que ha tocat. Des dels més aparentment intel·lectuals (poesia, història civil i eclesiàstica, crítica literària, biografies i retrats, autobiografia i memòries) a altres menys vistosos, però no per això menys agraïts (onomàstica, toponímia, folklore, i un llarg etcètera de temes aparentment menors: noms de núvols, boires i vents) i, últimament, m'ha involucrat (com acostuma a fer) a posar en solfa una quantitat enorme de pseudònims usats a Catalunya (més de 7.300, corresponents a més de 4.500 personatges de la nostra vida col·lectiva). També jo sóc, per tant, una de les moltes víctimes dels encàrrecs d'en Manent, qui ha usat -no dic pas abusat- dels serveis de tantes i tantes persones de bona voluntat, a les quals ha acudit sempre no pas en benefici propi, sinó del país. "A les vostres ordres, senyor Manent".

En una cosa, però, li he fallat -i em dol, encara que no gaire-: no ha aconseguit que no el tutegi. Malgrat la seva recança a acceptar aquesta familiaritat, ni ell se n'ha sortit ni jo he fet prou esforços per a satisfer-lo. L'he sentit sempre tan proper que m'ha estat del tot impossible tractar-lo d'altra manera. ("Ho sento, amic Albert. No puc dir, però, que no ho faré més").

Quant a "poc treballador", aquí sí que Maurici Serrahima no va encertar-la gens ni mica. He conegut pocs homes amb tanta activitat, amb tanta dedicació, amb tant de sacrifici i amb tant de compromís per tirar endavant el nostre país. No para mai, encara avui escriu, projecta, treballa, aconsella, conspira i tafaneja (per què no?).

Perdoneu, us he de deixar. Sona el telèfon. Deu ser l'Albert Manent.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT