Publicitat
Publicitat

Més enllà del Teló del Sénia

Fa set anys el Tribunal Constitucional, amb magistrats amb el mandat caducat i després d’haver apartat un jutge català, va fer cas al PP i va infligir una ferida tan gran a la societat catalana que no se la imaginava ni el mateix Rajoy. Tanmateix, fora de Catalunya va semblar que afectava pocs dels milions d’espanyols que aquells dies celebraven el triomf de la selecció de futbol; aquells cants esportius patriòtics van bressolar i vigoritzar els que controlaven i controlen el seu Tribunal Constitucional i altres institucions de l’Estat. El clam català no se sentia més enllà del Sénia.

El Procés decanta posicions en la política i la societat, obliga a decantar-nos. Fa que aflorin coses que mantenim guardades als soterranis, allò que preferim que es mantingui submergit perquè sabem que resultarà conflictiu. El que va començar fa set anys ens enfronta a altres persones i a les nostres pròpies contradiccions. Ens interroga sobre el nostre passat, la nostra identitat i les nostres lleialtats; és incòmode i desagradable.

En aquests set anys de progressiu decantament de posicions he percebut la incomoditat dels que havien escollit un camp intermedi entre catalanisme i espanyolisme, ser ciutadans de Catalunya i també d’Espanya, la inquietud dels que van unir la seva imaginació, els seus projectes vitals i els seus interessos a aquest camp intermedi. Sabien que no era un camp de trobada veritable, que les relacions de poder eren abusives, que no tan sols no hi havia estima pels catalans sinó que, en la pràctica diària, l’Estat, els seus instruments i els seus mitjans negaven l’existència de Catalunya, i que les regles del joc eren favorables als interessos representats a Madrid... Tot i així, catalans a la fi, preferien escollir aquest boig conegut com a mal menor davant la incertesa. Al cap i a la fi, la vida és optar entre el que és possible, i les persones i les societats detesten la incertesa.

Tant la interpretació dels interessos catalans en l’època nascuda de la Transició que va fer la Convergència de Pujol com la interpretació posterior del PSC de Pasqual Maragall partien d’assumir les relacions de dependència de Catalunya dins del sistema polític espanyol, però procuraven, amb possibilisme, explotar al màxim les possibilitats del joc. A aquest joc, a aquell camp intermedi, hi van posar fi fa set anys aquells magistrats del TC. Això no va alterar els milions d’espanyols fora de Catalunya, però va deixar sense terra sota els peus molts catalans que no volien haver d’optar entre dues identitats polítiques diferents i fins i tot antagòniques, entre el Regne d’Espanya i una República Catalana. I que no desitgen fer-ho perquè se senten dividits internament com a persones.

Els que, dins de la societat catalana, escullen mantenir l’ statu quo ho fan per les mateixes motivacions que els que escullen trencar-lo: són raons personals igualment legítimes. Un cas diferent és el dels polítics que, per la seva professió, han d’argumentar unes posicions encara que personalment no hi creguin. És per això que n’hi ha que diuen que defensen la societat catalana però assenteixen davant els atacs de l’Estat contra els seus interessos i la seva voluntat.

Els que a hores d’ara dins de Catalunya defensen que l’Estat es remodelarà el que fan és expressar l’angoixa com a persones que es troben davant el dilema d’escollir en quina banda són. Tot i això, no tenen cap tipus d’argument veraç davant de la duresa inamovible de la cort, que defensa l’ statu quo amb dents i ungles perquè la seva mateixa existència depèn de retenir tot el poder i mantenir en la submissió les províncies. Espanya no canvia perquè Espanya és Madrid i el negoci de Madrid és ser aquesta capital que controla i absorbeix els recursos humans i econòmics d’Espanya. I mentre en el debat nacional s’escamotegi el paper polític, financer, mediàtic i professional que té Madrid en el model de país i d’estat, tot el que es discuteix són fantasies.

N’hi ha prou recordant la reacció de la cort quan Zapatero va aprovar el tímid trasllat de Madrid a Barcelona de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions; finalment el Tribunal Suprem hi va sentenciar en contra. La cort sencera, les institucions de l’Estat, representen i són un mateix bloc d’interessos. Això ho han sabut sempre els bascos, ho sabia Trias Fargas i ho sap qualsevol que analitzi les relacions de poder i no es deixi enredar en sofismes interessats i trampes fantasioses.

Els oferiments recents de reconèixer Catalunya com a nació cultural són fantasies buides. Una oferta tan tronadaja està superada per la mateixa sentència del Constitucional del 2010, que reconeix Catalunya com a nació cultural, històrica i lingüística i constata que la ciutadania catalana es reconeix a si mateixa com una nació. Davant d’això, se m’acuden dues preguntes. Una és: què ha de fer aquesta ciutadania d’una nació cultural, històrica i lingüística per viure dignament com a nació en llibertat? Aquest reconeixement del TC que dins de l’Estat existeixen aquestes nacions culturals, històriques i lingüístiques planteja l’altra pregunta: ¿què és Espanya, llavors? Un estat, però no una nació.

La gula centralista, l’espanyolisme ranci, el franquisme sociològic regnant i el franquisme ortodox han portat a aquesta crisi de l’Estat. Només un país mancat de la mínima cultura democràtica accepta que es prohibeixin les urnes i es persegueixi els votants. Hauria de ser insuportable, però sembla que no ho és per a la majoria dels espanyols; aquesta insensibilitat ha decebut molts catalans dolguts que esperaven mostres de solidaritat des d’Espanya, almenys des de la intel·lectualitat.

Per comprendre-ho cal constatar l’existència del Teló del Sénia, un mur mediàtic construït amb mitjans de comunicació que publiquen i emeten i que mantenen tancada la població espanyola en una bombolla hermètica. Excepte algunes excepcions en l’edició digital, el paper dels mitjans de comunicació espanyols com a arma política contra la política catalana és evident. Aquests mitjans han creat interessadament una visió parcial i negativa de les reivindicacions de la societat catalana i de la qualitat moral i política dels seus dirigents, cosa que ha portat els espanyols a identificar-se amb el seu govern i contra la Generalitat. Amb Rajoy i no amb Mas o Puigdemont. Que sistemàticament qualifiquin d’“independentista” el referèndum delata fins a quin punt són disciplinats en les seves consignes. Quan Rajoy enviï la Guàrdia Civil a detenir els dirigents catalans, em sap greu dir que poques veus diran “No en el meu nom”.

Pel que fa als intel·lectuals, alguns simplement són espanyolistes i defensen la seva ideologia, la seva identitat i els seus interessos professionals, i altres són ostatges d’un sistema polític, cultural, institucional i mediàtic que castiga la dissidència. Des del començament es va declarar una guerra sense quarter, a Catalunya ni aigua, i va quedar clar que calia quadrar-se; els casos comptats d’artistes o figures que simplement van opinar que els catalans tenien dret a decidir el seu futur han sigut castigats. Tots ho hem vist i no som tontos.

La decepció d’aquests catalans davant la resposta de la societat i la intel·lectualitat espanyola constata una realitat que ja existia, i ara arriba el desengany amb els espanyols. És cert, catalans i catalanes: vostès estan sols, soles. Espanya era i és així i no canviarà per si mateixa. El que vostès estan fent és donar-li una última oportunitat en obligar-la a qüestionar-se i canviar, però no aprofitarà aquesta oportunitat; a més de l’enveja, el fatalisme és una altra trista qualitat de la seva cultura nacional.

Més continguts de