Publicitat
Publicitat

Ministres d’Hisenda i pirates evasors

A primers de mes el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va reescriure les promeses electorals habituals de baixada d’impostos presentant un augment d’impostos, especialment pel que fa al tabac, les begudes alcohòliques i ensucrades -avançant-se als plans del vicepresident Oriol Junqueras-, i amb una reforma de l’impost de societats que retalla deduccions i compensacions. Diuen els que en saben que el ministre d’Hisenda és un home d’orígens modestos que detesta els privilegis dels que ho han tingut tot pagat des del bressol. Això no va ser obstacle perquè tot just arribat al ministeri, l’any 2012, ordenés una amnistia fiscal a la qual es va acollir el Gotha de l’evasió espanyola. I és que la gran assignatura pendent de la Hisenda espanyola és la lluita contra l’enginyeria fiscal de les grans corporacions i els grans bufets d’advocats, no només pel que fa a les operacions en paradisos fiscals -recordem els papers de Panamà - sinó també a les possibilitats legals que dins la mateixa Unió Europea permeten l’elusió fiscal a les grans multinacionals.

Fa poques setmanes diversos eurodiputats catalans van acusar el gegant Inditex, propietat d’Amancio Ortega, d’haver-se emparat en aquestes pràctiques per no pagar prop de 600 milions d’euros entre el 2011 i el 2014. Presentat pels mitjans de comunicació com un exemple d’home d’èxit i model d’emprenedor, ningú dubta que, tot i la seva aparent discreció, l’home més ric de l’Estat disposa de línia directa amb el poder en majúscules. No és l’únic que gaudeix d’una posició de privilegi, mentre petits i mitjans empresaris són sotmesos a una pressió fiscal descompensada si la comparem amb la tributació real de les grans empreses -una realitat que contradiu l’esperit del sistema progressiu que, en teoria, regeix el nostre model econòmic- i, a més, pateixen l’escrutini escrupolós de la inspecció d’Hisenda.

Aquest panorama em porta a la memòria la figura d’un altre ministre d’Hisenda: el republicà catalanista Jaume Carner i Romeu, responsable de Finances del govern d’Azaña. Com a tal, va ser l’introductor l’any 1932 de l’impost sobre la renda personal, una novetat que trencava un sistema tributari que gravava exclusivament els productes. Estaven obligats a pagar-lo els que ingressessin més de 100.000 pessetes i tenia caràcter progressiu fins a un màxim del 7,7%. La nova contribució no va agradar, òbviament, a la gran burgesia ni a la banca. A més de posar les bases de la Hisenda moderna, Carner també es va enfrontar a un dels homes més poderosos del país, Joan March i Ordines, acusat de diversos delictes, entre ells evasió d’impostos: “O la República acaba amb Joan March o March acabarà amb la República”, va exclamar el ministre. Com sabem, dos anys després de la mort de Carner, Joan March -l’ últim pirata del Mediterrani, empresonat i evadit de presidi- seria un dels patrocinadors de l’alçament militar del 18 de juliol de 1936.

Carner no només no era un home aliè al món dels negocis ni un polític d’esquerres amb ganes de passar comptes amb les grans fortunes, sinó que, a banda de la seva dedicació a l’advocacia, des de 1922 era el president del consell d’administració d’una empresa notable, la Compañía de Industrias Agrícolas (CIA), dedicada a la producció de sucre de remolatxa. La CIA l’havien fundada l’any 1910 Josep i Ildefons Suñol i Casanovas, amb la participació de Carner. Els juristes Jaume Carner i Ildefons Suñol, bons amics des de l’escola, van seguir una carrera política paral·lela. Uns llaços que van acabar d’unir les dues famílies a través del matrimoni dels dos fills de Carner amb dues filles de Suñol. Josep Suñol va rellevar Carner quan aquest va accedir al ministeri, i l’any 1933 va ser el cinquè major contribuent català, amb una renda declarada d’1.194.000 pessetes, segons la recerca feta pel periodista Gil Toll. Els Suñol-Carner donaven exemple. Mentrestant, l’hereu Suñol feia carrera com a dirigent esportiu, editor de premsa i polític. L’agost de 1936, sent diputat i president del Futbol Club Barcelona, Josep Suñol i Garriga seria assassinat per l’exèrcit franquista. Com que tot lliga, preparant aquest article he descobert que la fàbrica sucrera de Santa Eulalia del Campo (Terol), on els meus avis i besavis portaven la remolatxa que sembraven, era de la CIA dels Suñol-Carner.

Entre el mite de la República idíl·lica i alguns opinastres de casa que la desqualifiquen pel broc gros -algun dia haurem de fer la desfachatez intelectual nostrada, seguint l’exemple del professor Sánchez-Cuenca- cal reivindicar l’existència d’una classe burgesa culta, demòcrata, republicana i catalanista, com la que representava un Jaume Carner que va intentar agafar el toro per les banyes per fer un país millor, i que es va trobar amb l’actuació a la contra de pirates evasors, avantsala d’enemics molt pitjors. Avui, d’èmuls de Joan March, en Verga, en tenim a cabassos, i no sembla que tinguem cap Carner.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT