Publicitat
Publicitat

Mirada de l'assassí greument malalt

Ratko Mladic, conegut també amb el suggestiu sobrenom del carnisser de Srebrenica , es va plantar davant del Tribunal de l'Haia, va negar tots els crims que se li imputen i va afirmar que és un home greument malalt, com dient: "No sigueu inhumans, no veieu que no estic per orgues?" Per acabar de donar-hi dramatisme, va qualificar les acusacions del tribunal de "paraules monstruoses", i va assegurar que no les havia entès prou bé perquè es troba "sotmès a un estrès molt important". En fi, què els he d'anar a explicar: com a lectors de l'ARA, ja estan al corrent de tota aquesta sòrdida història.

És sempre notòria la desimboltura amb què els criminals de guerra i els assassins de masses es declaren greument malalts quan es troben en el destret d'haver de retre comptes davant de la justícia. Al·leguen qualsevol malaltia i tot seguit s'encomanen a consideracions de tipus humanitari, que curiosament ells no van tenir gaire en compte en el moment de cometre les seves massacres. Fa un parell d'anys va causar enrenou la posada en llibertat, per part del govern britànic, del cèlebre assassí de Lockerbie , Abdelbased al-Megrahi, autor d'un atemptat en un avió escocès que va causar 270 morts l'any 1988. Al-Megrahi patia un càncer suposadament terminal (encara és viu) que va justificar la seva sortida de la presó, després de la qual va ser festejat a Líbia per l'amic Gaddafi amb tots els honors d'un heroi. I tal vegada el cas de barra més espectacular va ser el del dictador Augusto Pinochet, que va esquivar una petició d'extradició (també des del Regne Unit) del mai prou ben ponderat jutge Garzón gràcies al seu delicat estat de salut. Pocs dies després, acabat d'arribar a l'aeroport de Santiago de Xile, d'on ja no podia ser extradit, Pinochet es va aixecar de la cadira de rodes en què es trobava suposadament prostrat i es va posar a caminar, més lleuger i content que un gínjol.

Mladic, doncs, s'incorpora a aquesta nòmina infausta adduint un càncer limfàtic. La veritat, però, és que té un aspecte excel·lent, i als seus 69 anys fa tot l'efecte de trobar-se fort com un roure. Conserva la mirada, dura i desafiant, amb què ordenava assassinats, tortures i genocidis: una mirada que ens porta a la memòria l'estupor amb què assistíem a l'evolució del desastre dels Balcans els universitaris d'aleshores, que vam haver d'aprendre a ser europeistes malgrat la inoperància de la Unió Europea i els seus dirigents. Mladic (com els igualment sanguinaris Milosevic i Karadzic) personifica la violència i la barbàrie que han estat constants en la història del continent, i recorda que la de l'autodestrucció és una temptació que els europeus sempre tenim massa a prop.

Com no podia ser altrament, Mladic també va afirmar que tot el que ha fet, inclosa la seva defensa davant de l'Haia, és en benefici del seu país. Les vídues i mares de les seves víctimes han desitjat, per la seva banda, que cremi per sempre a l'infern. Malalt o sa, així sia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT