Publicitat
Publicitat

PILOT VERMELL

Misèries

L'altre dia tornava a mirar el documental sobre les barraques que TV3 emetia el migdia del dijous 29 de març i ho feia acompanyada de la meva àvia i la meva tia àvia, dues dones de més de 80 anys que van arribar de Múrcia amb 3 i 7 anys respectivament. Jo ja havia vist el meravellós Sense ficció del barraquisme sola a casa meva, però aquesta vegada el veia amb elles dues assegudes al meu costat en un menjador petit com una capsa de llumins i menjant un plat de cigrons que havien preparat amb l'entrega de qui creu que té poc més a oferir. De sobte, mentre les persones del documental anaven explicant els seus records em vaig adonar que les meves àvies estaven acabant les frases dels protagonistes de les pel·lícules. Coneixien aquells indrets, aquelles misèries i també aquelles alegries minses i poderoses. Les coneixien perquè les havien viscut, les havien patit i no les havien oblidat. I entre tanta tristesa i el plat de cigrons pràcticament intacte, van dir, en el to just perquè les sentís, que no sabíem la sort que havíem tingut de viure els millors moments de la història d'aquest país.

Però això m'ho van dir el dia de la vaga general. I el dia en què milions de persones no saben quin túnel han de travessar per veure-hi la llum. I el dia en què milers de famílies d'arreu del món busquen un lloc per viure a casa nostra i tot sovint no el troben. Em van dir que teníem sort, i veient-les recordar, vaig pensar que, malgrat tot, potser tenien raó. Però també vaig pensar que aleshores hi havia alguna cosa que havíem fet fatal, terriblement malament, perquè segur que trobaríem gent que no estaria d'acord amb les meves àvies. I això és trist i esfereïdor, però sobretot decebedor per haver fallat a aquells que menys s'ho mereixien, els que saben com acaben les frases de la misèria.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT