Publicitat
Publicitat

De Montserrat Roig a Pilar Rahola

Montserrat Roig tenia la meva edat, 45 anys, quan va morir, aquest novembre farà dues dècades. Jo era aleshores un jove periodista cultural. La Catalunya preolímpica vivia moments d'eufòria. Ella, malgrat el càncer, escrivia uns magnífics articles a la contraportada de l' Avui. Sempre va combinar realitat i ficció, novel·lística i periodisme. Va ser Josep Benet el que li va encarregar de fer el llibre reportatge Els catalans als camps nazis . Montserrat Roig va ser una dona del seu temps: feminista, antifeixista, catalanista.

Avui tenim la Pilar Rahola. No és tan estimada com la Montserrat, però sí tant o més seguida. Genera agudes fílies i fòbies. També és una dona del seu temps: feminista, catalanista... i altres coses. L'associació dels dos noms m'ha vingut gràcies a un reportatge de Rosa Mora a El País, en què recordava la vigència de la Roig i el revelador retrat que la Rahola va fer diumenge passat del conde de Godó - La Vanguardia en català ho tradueix tot tret del títol nobiliari, vés a saber per què-. El Godó mai s'havia mostrat tan impúdic, en termes personals i ideològics. Hi diu coses rocambolesques com que l'independentisme és "un esnobisme". Què deu ser el monarquisme?

El temps que separa aquella Roig d'aquesta Rahola ens ha canviat: mai hi havia hagut tanta premsa en català. Ni tanta creativitat ideològica! El país vagament llibertari, o simplement lliure, que va somiar la generació de la Roig potser arriba. A veure quan dura aquesta segona transició. Vint anys més?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT