Publicitat
Publicitat

Mullar-se?

El TSJC ja ha parlat respecte a la immersió lingüística. El Congrés de Diputats també hi ha dit la seva pel que fa a la modificació de la Constitució. Tots ens tenen, com es veu, en una gran consideració. Comprenc l'enuig, només faltaria, però no entenc la sorpresa que mostren determinats polítics i mitjans de comunicació. A mi, ja em perdonaran, em sembla tot una mascarada. A partir d'ara haurem de començar a parlar de malintencionats perquè d'ingenus, a aquestes altures, ja no en poden quedar.

Durant aquests darrers trenta anys llargs, les classes dominants catalanes ens han fet viure en una inòpia. I costa molt pensar que hagi estat per ignorància. No parlo només de classes políticament o econòmicament dominants, sinó també de les socialment dominants. Tots plegats han estat d'una gran inutilitat, una pèrdua de temps i de recursos colossal. Però ara s'aproximen temps en què caldrà mullar-se. Si tot avança com està previst, s'haurà de discutir, a mossegades, el tema de les balances fiscals entre Catalunya i la resta d'Espanya.

I dic a mossegades perquè quan a algú li volen prendre allò que, amb raó o sense, considera que és seu, el conflicte esdevé inevitable.

Un dels xocs més importants que he tingut a la meva vida ha estat descobrir que la hispanodependència catalana no era culpa de Franco. És cert que el proteccionisme del segle XIX i la seva continuació amb l'autarquia franquista van fer de l'estructura productiva catalana un entrellat feble. El més lamentable ha estat comprovar, però, que la Transició no ha constituït altra cosa que una continuació, una consolidació, d'aquesta vocació hispana de l'empresariat català. Una manera còmoda d'anar tirant de la rifeta. Una manera insensata d'eternitzar el problema. Amb l'ajut inestimable dels grups parlamentaris catalans a Madrid, això sí. Podríem embrancar-nos en discussions sobre macroeconomia i política, però el fet que la Llombardia, amb una població equivalent a la nostra, exporti entre quatre i cinc vegades el que exporta Catalunya, és la suma de petites decisions empresarials. Decisions que l'empresari català, majoritàriament, no ha pres. Per comoditat, esclar.

Aquestes actituds, juntes, han afavorit l'empetitiment de les elits empresarials. Tot ha anat orientat a consolidar una certa mediocritat decadent. Una barreja de fatxenderia, mesquinesa i provincianisme. Assistim a l'enfonsament d'una fàtua cambra de comerç provocat per l'immobilisme d'uns dirigents tan inútils com preocupats per la seva butxaca. Disposem d'un ridícul Fomento del Trabajo Nacional del qual ja s'ha vist la seva vocació de trampolí per anar a fer les Espanyes. Sempre sortirà el ximple que dirà que el país ha millorat els darrers anys. També ho ha fet Hongria. I? Seria hora de deixar de pensar que hem estat excepcionals, perquè no és cert. La nostra bonança econòmica té més a veure amb el que se'ns ha vessat d'ençà de la incorporació a la UE i amb la globalització que no pas amb els nostres mèrits. La nostra vocació no ha estat veure-hi més lluny sobre espatlles de gegants, com deia Newton. Nosaltres hem tingut com a gran aspiració nacional ser els primers d'Espanya. Convindria no oblidar-ho.

Aquesta decadència que fa temps que va començar ara ja dóna clars senyals d'alarma. I és interessant comprendre determinades coses que estan tenint lloc, perquè no són gratuïtes. Són fruit d'una aposta estúpidament errònia. D'haver-nos pensat que, vés a saber per quina raó, Repsol flairava a catalanitat. De voler fer veure que Gas Natural és catalana i, en conseqüència, voler dissimular que una mala gestió ha fet desaparèixer 1.300 milions d'euros sense que ningú sigui despatxat. I tantes i tantes situacions irregulars dissimulades per un fals vernís de catalanitat que els apliquen falsos catalans. Construccions de cartró pedra en les quals, de fet, Catalunya fa nosa. Està bé la carta que el president Pujol va dirigir a un amic empresari atemorit. És bo que es demanin complicitats. Però no he estat pas jo qui va decidir que per homologar les elits d'aquest país s'havia de passar pel bany maria d'institucions com La Caixa.

S'acosten temps en què podrem observar qui és qui. I no em fa pas por Madrid (els de Madrid, al cap i a la fi, només fan que aplaudir, divertits, les nostres relliscades). M'inquieta aquest entrellat de distingits espanyols de Barcelona que, pretensiosament, s'han pensat que el centre de l'univers passava per on ells deixaven caure les deposicions. Aviat descobrirem que tot era un teatret que ha permès anar fent la viu-viu. I quan tota aquesta gent s'hagi de mullar, em temo que acabarem fent riure. Perquè no hi ha res més humiliant que haver de cridar: "Cos a terra, que vénen els nostres!"

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT