No fumis, Humphrey Bogart

Es veia a venir i ja ho tenim aquí. De la mateixa productora que va construir l’alarma de la grip A i la psicosi del virus de l’Ebola, i que ara amassa una nova història de terror a compte del virus de Zika, de la mateixa productora que per reducció a l’absurd ens va posar a escoltar els consells de la monja Forcades, d’aquesta mateixa productora especialitzada en l’espant massiu i gratuït, i que és coneguda amb el nom d’Organització Mundial de la Salut (OMS), ens ha arribat aquesta setmana l’informe definitiu per eradicar el nefast vici del tabac entre el jovent. Es titula Pel·lícules sense fum, de l’evidència a l’acció, i bàsicament instrueix que s’hauria de prohibir als menors d’edat el visionat de pel·lícules on apareguin personatges que fumin, per no estimular els menors a imitar-los i acabar encenent una cigarreta a fi d’assemblar-se a Clint Eastwood a Gran Torino, en què interpretava un personatge que tenia una relació amb el tabac que podríem qualificar de conflictiva.

Ja fa anys que cigarretes i cigars han desaparegut de les principals produccions cinematogràfiques, excepte si els consumeixen els dolents de la pel·lícula, o personatges decididament decadents. Han canviat els temps, i ara és tan impensable que el bo o la bona de la pel·lícula siguin fumadors com en el cine clàssic ho era que no ho fossin. La mentalitat antitabac s’ha estès a tots els àmbits, de manera que qualsevol polític es deixaria matar abans que deixar-se fotografiar fumant, i fins i tot a l’escriptor Jean-Paul Sartre, amb motiu del seu centenari, li varen fer un cartell commemoratiu en què sortia fent un gest una mica inexplicable amb la mà dreta. El motiu de la curiosa imatge era que a l’autor de La nausée li havien esborrat amb Photoshop la cigarreta que, fumador empedreït com era, brandava tot el sant dia, donant així un pèssim exemple a tots els activistes del Maig del 68.

Però no n’hi havia prou amb tot això, i ara l’OMS, que deu estar farcida de personal que es cansa de pentinar el gat i un bon dia sent la necessitat de redactar un informe, demana que es classifiquin com a no aptes per a menors tots aquells films o sèries que mostrin personatges fumadors. Dins la línia absolutament demencial que porta el món, una collonada com aquesta no ens hauria de venir de nou, però he d’admetre que a mi ha aconseguit cridar-me l’atenció.

Per posar només un exemple, a les pel·lis de Martin Scorsese els personatges no tan sols fumen, sinó que acostumen a consumir cocaïna i a matar-se entre ells amb una generositat digna de ser tinguda en compte. Bé, goso donar testimoni que vaig veure Taxi driver quan encara era menor d’edat i no per això vaig caure en una espiral de drogues i violència, en emulació del Travis Bickle que encarava Robert De Niro. També vaig veure, més o menys quan devia tenir tretze anys, Psicosi d’Alfred Hitchcock, i prometo que no se’m va acudir atacar ningú dins la dutxa. Però si hem de fer cas de l’OMS, em temo que la filmografia aconsellable per als menors s’acabarà resumint en un parell de títols: concretament, Sonrisas y lágrimas i Marcelino, pan y vino. Què hi farem.