Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Núñez i l'epíleg a la febre d'or del totxo

La condemna d'ahir a Josep Lluís Núñez té un caràcter perfectament simbòlic: la seva caiguda posa un vergonyós punt i final a la febre d'or immobiliària, i de passada liquida definitivament el miratge de l'oasi català. Ja no som aquell país que s'amagava les vergonyes. En poc temps hem tingut els casos Millet i Pretòria, i ara, quan ja no hi comptàvem, la trama d'hisenda rebrota amb una pena exemplaritzant que deixa Núñez i companyia tocats i enfonsats. No s'ho esperaven. Ni que sigui lenta, la justícia al capdavall és justícia. A vegades.

Hi ha tota una generació que va viure en el miratge del creixement econòmic indefinit i dels líders intocables: una generació que, entre el 1980 i el 2000, es va acostumar a Pujol, a Núñez i sovint a un mateix alcalde (cadascú se sap la seva creu). Va costar molt acceptar que Catalunya i el Barça eren més que un president, que després no venia l'abisme. Però ens hem fet grans i hem anat provant altres coses, no sempre millors, sens dubte. Fins i tot els expresidents s'han fet grans: Pujol ja no és el de l'ara no toca. Ara sí que toca. I Núñez, amb les misèries d'hisenda al descobert, ha deixat de despertar-nos cap mena de compassió per aquella seva tendresa còmica. Ara simplement fa llàstima. Les imparables dècades del totxo, que tants dies de glòria i ciment han donat a Catalunya, tenen en aquesta lamentable fi de Núñez un epíleg clàssic: vam viure enganyats.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT