Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Ofendre en mandinga

El premi Kunta Kinte de la setmana l'atorguem, per unanimitat, a l'il·lustre senyor Carlos Dívar, el president del Tribunal Suprem i del Consejo General del Poder Judicial de totes les Espanyes, per la seva enginyosa comparació entre la llengua catalana i la mandinga. Com ja saben vostès, al senyor Dívar no se li va acudir cap altra manera de demostrar el seu respecte pel català i les llengües dites autonòmiques (aquelles que "són objecte d'especial respecte i protecció", segons l'article tercer de la Constitució, que pel que es veu ningú s'ha llegit) que evocar una ocasió en què va haver de contractar un intèrpret de mandinga per prendre declaració a un testimoni que s'expressava en aquest idioma.

Això va ser dilluns. L'endemà mateix (és a dir, ahir), el portaveu del Govern, Francesc Homs, en la mateixa compareixença en què va expressar la seva profunda satisfacció per l'acord assolit amb el PP sobre els pressupostos, va aprofitar l'avinentesa per recalcar, amb energia desbocada, que "comparar català i mandinga és un menyspreu cap a la identitat catalana". És una sort que el senyor Homs ens hi faci reparar, perquè d'una altra manera hauria estat fàcil que ens penséssim que es tractava d'una conya marinera amb què de tant en tant es despengen els prohoms hispànics a propòsit de Catalunya. Com aquella, encara recent, del pare de la susdita Constitució, el senyor Peces-Barba, a compte dels bombardejos de Barcelona. Igual que el seu compare Peces, el senyor Dívar porta la gràcia escrita a la cara, i per això ja estàvem a punt d'aplaudir la broma, no fos cas que després encara ens acusin de no tenir sentit de l'humor.

Però el portaveu Homs ens recorda que no es tracta de cap plagasitat, sinó d'un menyspreu cap a la identitat catalana. Home, la veritat és que també hauríem de fer extensiu el menyspreu a la identitat mandinga, que en surt igualment malparada. Més que més, quan es dóna el cas que el català i el mandinga, si més no pel que fa a la demografia, s'assemblen: el català el parlen uns deu milions de persones; el mandinga, quinze milions. I el subtext de la comparança del gran Dívar es pot traduir així: tot plegat, vint-i-cinc milions de penjats que parlen dos idiomes que no serveixen per a res, com no sigui per donar la llauna insuportable d'haver de contractar intèrprets.

Es tracta, en efecte, d'un menyspreu, tant per als catalans com per als ciutadans de la Costa d'Ivori, Guinea, Guinea Bissau i Mali, que són els països on es parla mandinga. Quan va veure que potser s'havia passat de rosca, Dívar ho va voler arreglar afirmant que una de les lectures que més el plauen és la del poeta català Salvador Espriu. Si això és cert, sens dubte el senyor Dívar deu conèixer aquests versos: "Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo [...] Tenim la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo. / Salvàvem els mots / de la nostra llengua / el meu poble i jo". Veritats que es fan sentir, tant en català, com en castellà, com en mandinga.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT