Òptim / Pèssim
‘MOMENTUM’. Cert esnobisme es complau a dir connaisseur en lloc d’expert, o finezza en lloc de subtilitat. El mateix esnobisme fa que es parli de momentum per referir-se a una oportunitat política -en aquest cas, abusant d’un terme de física teòrica ( momentum ve d’un mot llatí que significa moviment, i és una magnitud que posa en relació la massa i la velocitat dels objectes mòbils)-. Hem hagut de sentir a parlar molt sovint del momentum català, de la necessitat d’aprofitar allò que sovint s’anomena -un altre terme de moda- la finestra d’oportunitat. Si Lluís Companys va sortir al balcó el 14 d’abril de 1931 va ser, segons les seves paraules, perquè va saber “captar l’emoció del moment” (llàstima que el 1934 no tingués el mateix nas). En el present, combinem termes que impliquen dilació en el temps -com ara procés - amb consignes impacients a l’estil de tenim pressa. No sabem si som en una operació llampec o en una guerra de trinxeres. Tampoc sabem què és el que més ens convé.
PESSIMISME. En política, la gestió dels temps és importantíssima. Trobar el moment just per fer les coses i per comunicar-les és una habilitat molt emocional; no hi entren en joc les ideologies sinó els temperaments. La gosadia contra la prudència, la previsió contra l’instint, l’optimisme contra el pessimisme. Pot semblar estrany però, en el sobiranisme català, els que tenen pressa són els pessimistes, per una raó ben senzilla: pensen que cal aprofitar l’ocasió perquè l’independentisme és un rampell, una foguerada alimentada per la crisi econòmica i destinada a extingir-se així que l’Estat comenci a posar bastons a les rodes. Aquests pessimistes diuen que la història del país els dóna la raó, i que les previsions demogràfiques la confirmen. L’independentisme, si no vol esvair-se, ha d’aprofitar el momentum.
En canvi, els partidaris de la prudència, d’anar de mica en mica, es basen en una anàlisi optimista: consideren que el sobiranisme català no és cap accident, sinó la conseqüència lògica de trenta-cinc anys d’autonomia política i recuperació lingüística; que els independentistes tenen el vent de la història a favor, que any rere any es carreguen de raons, i que, per tant, com més temps passi més fàcil serà que assoleixin el seu objectiu.
CRISI. En això hi ha una certa paradoxa, perquè al cap i a la fi els pessimistes, amb les seves presses, acaben sent més receptius a l’eufòria, mentre que els optimistes arriben, per la via de la prudència, a un cert escepticisme relaxat. Uns i altres, però, haurien de tenir present el principal problema del país: la crisi econòmica que continua fent estralls i generant situacions d’alt risc per a milers de famílies catalanes. Molts independentistes, quan diuen tenim pressa, es refereixen a la necessitat de resoldre aquesta mena de problemes. Molts altres, en canvi, creuen que la pressa de Junts pel Sí i la CUP menarà a un inevitable conflicte que no permetrà afrontar aquesta urgència social. Costa no donar-los la raó, ara que estem sense govern; però amb l’autonomia intervinguda i l’espoli fiscal continuat, ¿quines eines reals tenim per lluitar contra l’exclusió social?
La qüestió, al cap i a la fi, és que el sobiranisme ha de gestionar el temps en funció del tenim pressa de la gent sense feina o sense sostre.
