Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

Ostentar sense vanitat

Per expressar què fem amb els títols o càrrecs, tenim tenir, exercir, ocupar i posseir . Però el llenguatge formal, i encara més l'elevat, demana verbs més precisos i idiomàtics, i els que sento - ostentar, detenir i detentar - són d'una correcció dubtosa.

En el cas d'ostentar el DIEC2 i el GDLC divergeixen. El primer el restringeix al sentit de "mostrar amb afectació", mentre que el segon admet com a segona accepció "posseir un càrrec o títol".

Tot fa pensar que el camí entre ostentar i posseir públicament un honor és massa curt perquè el català no l'hagi fet. I la prova més evident és que, tot i que una fitxa de l'Optimot desaconsella aquest ús adduint que connota vanitat, el mateix DIEC2 defineix ciutadania com a "condició i dret que ostenten les persones".

Detenir és l'equivalent normatiu del castellà detentar , que la RAE (i també l'Alcover-Moll) només recull com a retenir sense tenir-hi dret. De fet, els acadèmics espanyols condemnen l'ús de detentar en un sentit no negatiu. Un dictador puede detentar el poder però un esportista honrat no detenta el título .

El nostre detentor , en canvi, pot ser ben legítim, perquè vol dir qui deté , i detenir (si parlem d'un títol) no té necessàriament cap matís negatiu. En canvi hi ha un ampli consens en el rebuig de detentar .

Jo diria que, si no fem prou amb els verbs genèrics, hem de poder recórrer a ostentar sense patir-hi. Per contra, desaconsello detentar i trobo que detenir ja és massa polisèmic i resulta confús.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT