Publicitat
Publicitat

Parèntesi o malson?

Fa uns dies, en aquestes mateixes pàgines, Salvador Cardús lamentava l'excés, en el caldo informatiu del qual tots ens nodrim, d'opinions personals sense més fonament que la gosadia de qui les emet. Hi estic d'acord. L'"opinionitis", com l'anomenava Cardús, té un efecte perniciós sobretot perquè al nostre país gairebé no existeix la bona costum del debat públic: no discutim l'opinió del nostre adversari perquè, mentre ell agafa aire després d'exposar-la, preferim exposar-li la nostra. Així, totes dues opinions es juxtaposen i el resultat és soroll.

Després d'aquest preàmbul m'atreviré a exposar una opinió personal sobre l'anomenat procés de successió en el partit del govern espanyol. És una opinió personal, és a dir, no autoritzada, mancada de tota base científica, però tampoc improvisada.

La situació que avui viu Espanya, i Catalunya, és prou precària perquè cadascú es prengui la seva feina seriosament. És cert que l'actual govern no és responsable d'haver originat una crisi que té més impacte aquí que en altres llocs (tot i que sí que és culpable d'haver trigat tant a admetre'n l'existència). És cert que la crisi és de naturalesa privada, i no pública, però també ho és que l'actual govern ha fracassat en exercir l'únic paper en què no té substitut: el d'infondre confiança, no només entre la població, sinó sobretot entre els governs dels països comunitaris i entre els nostres creditors estrangers, als quals devem tants diners.

Fins al començament de la crisi, els nostres socis segurament ens van prendre per uns fanfarrons. Ben mirat, ja deia La Fontaine que els espanyols estaven molt més bojos que els francesos, però que no eren pas tontos. Avui em temo que hem esgotat el capital de seriositat de què disposàvem. El resultat de tot plegat és que poques persones poden creure que aquest govern pugui continuar durant molt de temps. Si fa gairebé un any molts consideràvem preferible que s'esgotés la legislatura per no perdre un any, avui alguns pensem que quan arribi el 2012, n'haurem perdut dos.

En aquestes circumstàncies, l'únic que la societat demana a un partit polític és que seleccioni un bon candidat a la presidència del govern, i el PSOE està a punt de fracassar en aquesta tasca: triga massa, i està iniciant una espècie de contesa interna que acabarà desprestigiant tots els possibles candidats. En realitat, tot indica que tenim un candidat que ha demostrat, durant una llarga carrera política, que reuneix atributs essencials de bon governant: bona preparació, capacitat de resoldre situacions difícils, experiència en funcions molt diverses i amb bons resultats en general, coneixement i prestigi entre els seus col·legues.

Però ara sembla que al vicepresident Rubalcaba s'hi oposa, amb el beneplàcit de la maquinària del partit, la ministra Chacón. Com que per ser més jove i tenir poquíssima experiència no se la pot comparar amb Rubalcaba pel que fa als atributs abans esmentats, els seus defensors n'escullen d'altres. De la llista en destacaré tres. Dels dos primers, el sexe i l'ambició, poc se'n pot dir: el primer és una dada, el segon se l'hi pressuposa (a Rubalcaba també, digui el que digui). Però hi ha un tercer argument, atribuït a la candidata per aquest diari mateix, que em sembla alarmant: el seu interès per presentar la seva candidatura -es diu- obeeix al fet que no voldria que l'època del president Zapatero passés com un mer parèntesi en la història d'Espanya. Una abnegació encomiable; però, al meu entendre, digna de millor causa.

La gestió de l'actual president del govern s'ha caracteritzat, per damunt de tot, per la frivolitat: la constitució del seu primer gabinet, amb ministeris visiblement superflus; la concentració de l'acció del govern en causes marginals, qualificades, a les bones, de llibertats o fins i tot de drets cívics fonamentals; la manca de rigor davant la crisi; l'evident manca de preparació -no acadèmica, sinó personal- per a tot el que no fossin baralles pel poder; els seus enganys i traïcions, sobretot vers aquells que havien i podien aconsellar-lo bé, i la seva arrogància quasi pueril davant dels que el doblaven en edat i el guanyaven en experiència. Res de tot això mereix tenir continuïtat. Queda alguna cosa més? I, malgrat tot, el PSOE, capficat en els seus assumptes interns, està perpetuant aquesta mateixa frivolitat que tan cara ens ha sortit. És un suïcidi per al PSOE, i un mal servei al país.

Quan l'actual president va ser elegit l'any 2004, jo vivia fora d'Espanya, i d'ell no en sabia res. Vaig preguntar a un antic i distingit militant del PSOE com era Zapatero. "És una broma", em va respondre. En aquell moment no creia que estigués parlant seriosament. Avui ho crec i començo a trobar que la broma és pesada. Espero que s'acabi aquí, i que els últims set anys siguin vistos, en el millor dels casos, com un parèntesi. En cas contrari, es convertiran en un malson.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT