Publicitat
Publicitat

Piquets de l'opinió

La convocatòria de la vaga general de la setmana passada ha tornat a posar al descobert la dificultat de gestionar -i, sobretot, de respectar- la pluralitat de punts de vista en situacions d'excepció, també en una societat democràtica. La mateixa idea de vaga general , l'èxit de la qual passa per demostrar la capacitat dels convocants per paralitzar un país en contra dels seus governants, ja té un biaix clarament autoritari: si vol ser general , tolerarà poc i malament el dissentiment. Per això, tampoc no és estrany que l'expressió piquet informatiu sigui l'eufemisme que designa tota mena d'accions coactives -de les més toves a les més agressives- per aconseguir el propòsit final. Per la seva banda, el govern i la part més perjudicada per la vaga intenten contrarestar aquesta pressió amb armes semblants a les dels convocants, i que no són altres que les de la por. A l'hora de fer el balanç final d'una vaga general, ningú no té cap interès a fer el recompte de quantes voluntats individuals s'hi han sumat -la majoria, fa quatre dies que havia donat el seu vot al govern-, i només es mesura quin ha estat el grau de paralització de l'activitat laboral, posem per cas, calculant la disminució d'energia elèctrica consumida respecte d'un dia laboral normal.

NO M'INTERESSA, ARA, DISCUTIR les raons que se suposa que justificaven la vaga ni entrar a valorar la seva utilitat. També deixaré de banda el populisme explícit del "Volen acabar amb tot", traducció literal de l'eslògan espanyol i que hauria estat més genuí traduir-ho per "S'ho volen carregar tot". Aquest era el debat de la setmana passada. Deixem-ho, doncs. En canvi, del que vull parlar és del fet que una vaga general també pretengui crear un estat d'excepcionalitat en l'opinió pública, per provocar-hi una paràlisi paral·lela a la laboral. Un clima destinat a forçar una unanimitat que faci sospitosa de traïció -en aquest cas, als drets laborals dels treballadors- qualsevol reflexió crítica. Hi ha hagut columnistes de premsa, tertulians o allò que amb tanta generositat qualifiquem d'intel·lectuals, que han considerat que calia adherir-se a la convocatòria sense fissures. I no tan sols això, sinó que en algun cas s'han vist amb cor de generalitzar -esclar, la vaga també era general - sobre quin havia de ser l'inexcusable compromís de tota la resta d'intel·lectuals.

PERÒ, AL MARGE DELS QUE CREUEN poder determinar en quines ocasions s'han d'exigir adhesions d'aquelles que en altres èpoques s'anomenaven inquebrantables i en quines és permès mantenir un punt de vista discrepant, el que és realment inquietant són totes les situacions que constrenyen la llibertat de dissentiment. I no tan sols això, sinó que en realitat només es pot exercir un cert paper públic com a columnista o tertulià als mitjans de comunicació, amb tota la prudència i modèstia que calgui, a condició de poder practicar sempre i en tots els casos aquesta llibertat crítica que inclou -no cal dir-ho- la possibilitat d'equivocar-se.

PARTICULARMENT -és la meva opció- es tracta de poder qüestionar no tant els adversaris més allunyats del propi punt de vista, que és feina fàcil i agraïda per la tribu, sinó sobretot els que són més propers a les meves idees. Vull dir que, com en el cas de la darrera vaga, des de l'aposta pels drets laborals fonamentals i en general per les polítiques socials sostenibles, o em sentia lliure de posar en qüestió com se'n feia la defensa, o callava definitivament. Dit d'una altra manera: no tan sols trobo condemnables les coaccions dels piquets informatius en una vaga general, sinó que encara em semblen pitjor els piquets de l'opinió -les xarxes socials n'anaven plenes- que també pretenen forçar la creació d'un estat d'opinió pública única i boicotejar qualsevol reflexió crítica.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT