Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

Entre Pla i Alzamora

D'entrada deixeu-me dir que és un luxe per a aquest diari tenir dos monstres com l'Albert Pla i el Sebastià Alzamora, i més quan decideixen posar la seva intel·ligència i enginy al servei d'un combat dialèctic com el que protagonitzen al voltant de l'espinosa qüestió de l'oficialitat del castellà en una eventual Catalunya independent. Tots dos aporten arguments de pes, cosa que demostra que és un tema que requereix el maneig de múltiples variables: de les purament tècniques (quina fórmula garanteix millor la normalització del català) a les més tàctiques (quina ens reforça de cara al referèndum?) o estratègiques (quines opcions convenen més a la nostra futura política internacional?). El que és evident és que una Catalunya independent hauria de suposar un canvi qualitatiu important a favor del català i això aniria indefectiblement lligat al retrocés del castellà en molts dels àmbits que ara ocupa en virtut de la seua condició de llengua forta de l'Estat. Per tant, estic d'acord amb Pla que les coses haurien de canviar, i molt. Ara bé, ¿és possible un model alternatiu a l'unitarista que ens ve culturalment imposat per França i Espanya? Jo crec que sí. El meu punt d'acord amb Alzamora és que jo crec que els catalans no poden aplicar mimèticament el mateix esquema lingüístic de l'espanyol: un únic estàndard irradiat des d'una capital forta i amb un estat que garanteix ciutadans monolingües. El català, afortunadament, està condemnat a ser una altra cosa, a ser policèntric (València també irradia el seu propi estàndard, no ho oblideu), a ser més flexible i tolerant amb la pròpia varietat i a conviure amb altres llengües. Per això el model català haurà de ser, per força, únic i genuí.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT