Publicitat
Publicitat

Policies i manifestants

Expliquen una anècdota que suposadament va passar els primers anys del franquisme i que fa de bon aplicar a moltes situacions de la política i de la vida. Com vostès saben, el franquisme, com el peronisme i altres sistemes autoritaris i populistes, quan hi havia una mínima pujada de tensió interior promovia una reivindicació exterior sorollosa que servia de vàlvula d'escapament. La més clàssica era, llavors, en el cas espanyol, la reivindicació de Gibraltar. En una d'aquestes, en plena onada de reivindicació, resulta que es van congregar davant de l'ambaixada britànica a Madrid tot de manifestants vociferants que reclamaven amb cada cop més violència verbal el Gibraltar espanyol. Se'n van concentrar en prou nombre perquè el ministre de la Governació de l'Espanya franquista se sentís amb l'obligació de trucar a l'ambaixador de la Gran Bretanya per oferir-li d'enviar policies per protegir la seva seu diplomàtica. L'ambaixador anglès li va respondre: "No cal que m'enviï policies. N'hi ha prou que deixi d'enviar-me manifestants".

Com els deia, aquesta resposta em sembla d'aplicació a moltes situacions de la vida. Unes situacions en què se'ns ofereixen per protegir-nos dels efectes els mateixos que han participat activament en la generació de les causes. Hi pensava, per exemple, aquesta setmana passada, veient el desplegament de la policia espanyola a Barcelona amb motiu de la reunió a la ciutat del Banc Central Europeu. Però la màxima de l'ambaixador britànic em sembla aplicable a molts altres aspectes de la relació entre Catalunya i Espanya, en tots els àmbits. De vegades, des de Catalunya tenim la temptació de demanar a l'Estat la seva aportació, la seva ajuda, la seva protecció -metafòricament més policies- quan en tindríem prou que ens deixés d'enviar manifestants: que no contribuís a través del drenatge de recursos econòmics, de les polítiques centralistes, de les polítiques identitàries, del repartiment desigual d'infraestructures, de l'aposta per concentrar tota mena de capitalitats a Madrid, a generar els problemes per a la solució dels quals resulta que després li demanem ajuda. O els demanem ajuda des d'aquí per problemes que en part s'han generat des d'allà o ens ofereixen aquesta ajuda sense demanar-la, tal com va fer el ministre de la Governació a l'ambaixador britànic a l'anècdota de Gibraltar.

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, diu sovint, i té tota la raó, que la cultura catalana en particular i Catalunya en general necessiten un estat eficient a favor. Propi o compartit. I com que l'estat compartit ha demostrat escassa eficiència en el servei a les necessitats de Catalunya i de la cultura catalana, cada vegada sembla més clar que aquest estat ha de ser propi. Totalment d'acord. A Catalunya i a la cultura catalana els convé tenir un estat a favor... però ja millorarien molt amb el sol fet de no tenir un estat en contra. Vull dir que una bona part dels problemes que té avui Catalunya, en l'economia, en la política, en la cultura, no vénen d'un dèficit de protecció davant de la intempèrie dels mercats i dels consums, sinó que vénen d'una motxilla afegida que l'Estat els ha col·locat al damunt, d'una actitud negativa per part de l'Estat. Sense aquesta motxilla -dèficit fiscal; acció no gens neutra de l'Estat pel que fa a les infraestructures, també les culturals; compromís asimètric amb les diverses cultures-, la situació catalana seria considerablement més lluïda.

En el segle XIX i ben entrat el XX, amb mercats nacionals tancats, amb aranzels, per a Catalunya potser era útil la protecció de l'Estat, per cara que la cobrés. Si l'Estat tancava els mercats, en tots els sentits, potser tenia sentit aquella vella teoria segons la qual Catalunya compensava amb el seu superhàbit comercial amb Espanya el seu dèficit fiscal. Si tenies captiu el mercat espanyol gràcies a l'Estat i hi podries vendre en condicions més favorables que la competència, podia mig compensar-se el drenatge fiscal. Però si els mercats estan oberts, si l'Estat ja no els pot protegir ni que volgués, si a Salamanca els productes catalans estan en igualtat de condicions -en el millor dels casos- respecte als de qualsevol altre lloc del món, el dèficit fiscal ja no té compensació de cap mena. Quan és més fàcil aprendre català en una universitat alemanya que en una universitat de l'Espanya castellana, l'Estat no és que no t'enviï prou policies, és que t'envia -en la metàfora incial- massa manifestants. A hores d'ara, Catalunya estaria millor a la intempèrie dels mercats, competint amb el que té, en economia i en cultura, que sota el paraigua d'un estat que no tan sols no et protegeix, sinó que et mulla, que actua en contra. I que actua a favor dels teus directes competidors.

Estem veient i encara veurem més que, en economia, en política, en ordre públic, en cultura, l'Estat se'ns oferirà als catalans: cediu-nos autogovern i nosaltres us donarem protecció. Serà el discurs, en els pròxims mesos. Més Estat a Catalunya. Més intervenció de l'Estat, en tots els terrenys. Com la trucada del ministre de la Governació dels anys quaranta: no es preocupi que ja li envio més policia. Apuntem-nos la resposta de l'ambaixador: no cal; n'hi ha prou que deixi d'enviar-nos manifestants.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT