Publicitat
Publicitat

Protestes o treballes?

Espanya frega els quatre milions d'aturats, Catalunya tres quarts de milió. Els brots verds fa estona que s'han marcit. Malgrat això, el Primer de Maig la mani ha estat de dimensions mini. Tinc la sensació que la gent no surt al carrer perquè no té esperances: creu que no serveix de res moure un dit i considera que els sindicats són part de l'estructura que ha portat el país a la crisi i, per tant, a una misèria anunciada. Les retallades fan empipar tothom, però generen més incertesa que ràbia: sí, és una putada, però quin remei, pensen. La pancarta, avui, mobilitza poc i mobilitza més el militant que no pas qui realment està patint. Dit d'una altra manera, la gent ja no sap què demanar ni a qui reclamar solucions.

El problema és que, si fem doctrina, encara ens podem espantar més. Els mercats funcionen quan s'equilibra l'oferta i la demanda, això és de manual. De fet, si llegim Keynes amb una mica d'intenció, veurem que allò que pretenia era precisament reequilibrar un mercat que trontollava perquè la capacitat de producció era superior a la capacitat de consum. El que cal, va dir el mestre, és apujar el grau de benestar perquè més gent pugui consumir més. I si això no ho pot fer el mercat, que ho faci el govern amb inversions directes que creïn ocupació i, per tant, sous. Però ja fa temps que Keynes va ser reemplaçat pel crèdit al consum, i el mercat local pel mercat global. El que no et comprin a casa ho has de col·locar fora, aquesta és la clau: les empreses catalanes tiren perquè exporten.

El mercat global és pervers perquè necessita homogeneïtzar cultura i influències perquè tothom vulgui consumir el mateix i, pitjor encara, permet excedents a les perifèries del sistema, que és el que Keynes volia combatre a casa seva. L'euro, en teoria, tempera el caràcter de perifèries a Europa, però no evita la perifèria social: els aturats. Per primera vegada en molts anys, el sistema s'ho pot permetre. Un país no, però el sistema sí. Que Espanya torni a emetre emigrants cap al món -redueix els excedents- no és una solució, sinó una sagnia.

És difícil que Catalunya se'n surti si estem obligats a arrossegar el pes mort de l'economia espanyola; no tan sols per la necessitat de quadrar el dèficit sense tenir tots els nostres recursos -el tros que ens falta es compta per milers de milions-, sinó per l'obligació de sostenir les comunitats que han passat de l'economia agrària a la de serveis sense aturar-se gaire en la industrialització. Fixem-nos que, quan comença la moda de les energies renovables, els grups inversors són els mateixos quatre o cinc grans noms de sempre! Un club privat: un cortijo . Aleshores, què? Els diners que el senyor Zapatero diu que capta pel món només serviran per recapitalitzar les caixes. No hi haurà crèdit per a ningú, uns crèdits necessaris per a l'exportació. Ni crèdit ni infraestructures: l'ampliació del port de Barcelona de moment no tindrà tren, segons el ministeri, i és només un exemple (per cert, silenciat pel batallador alcalde Hereu, que no fa sinó posar-se retallades a la boca).

Ara fa cent anys i escaig, Joan Maragall parlava d'Espanya com "la Morta". No es referia a l'economia, sinó al pensament. Espanya acabava de perdre les colònies d'ultramar i a les fosques es llepava les ferides. Catalunya, que anava com boja amb l'impuls renovador del Modernisme i la industrialització, pretenia ensenyar a Espanya el camí, en política i també en economia. Ningú ho va escoltar. Tornem a estar en el mateix punt: qui produeix, a Espanya?, qui genera riquesa?, però qui decideix com es reparteix aquesta riquesa? O, si ho preferiu: quines quatre comunitats financen el benestar de les onze restants? Ja sabem la resposta. El problema és que el llast espanyol és massa fort perquè Catalunya el pugui tolerar sense prendre mal. El sistema, l'entramat econòmic català, està patint, malgrat que és molt més equilibrat, i hi incloc la nova economia, un sector petit -tot és petit a Catalunya!- però suficient per ser motor i horitzó.

Dit això, el cap de setmana es va constituir formalment l'embrió de l'Assemblea Nacional de Catalunya i el miler de persones que hi vam assistir vam tenir la sensació que la cosa s'està accelerant. L'ANC, seguint l'esquema de la històrica Assemblea de Catalunya, ha de vertebrar el moviment independentista organitzant-lo i fent-lo més viu i més extens. No hi ha pressa, tampoc pausa. Amb un miler de persones no n'hi ha prou, però de fet la reunió era l'epicentre d'un tam-tam que ha sacsejat el país i ha imposat un eix nou al debat polític. ¿Té els anys comptats, la Morta? Segurament. En tot cas, l'assemblea era un conjur, i així ho va interpretar Lluís Llach, amb la intuïció que l'inunda, en l'únic parlament no sotmès a guió del matí. El camí cap a Ítaca no pot ser excessivament llarg, va dir. I ens va fer cantar Abril 74 . Les entrellucades "primaveres lliures" van donar un dels moments més emotius dels últims mesos, que no n'han estat mancats. No sé si és un brot verd, però certament és una sortida col·lectiva.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT