Quatre motius
PRIMER MOTIU. A la CUP se li està demanant un sacrifici. Ni win-win ni punyetes. La CUP no vol investir Artur Mas per principis, per coherència i per ideologia. Per tant, si ho acaba fent, serà a contracor, amb una pinça al nas i amb tota la recança del món. És un sacrifici que va més enllà del que és habitual perquè, per a la CUP, suposa travessar una mena de frontera mental, que la situa en el terreny de la política clàssica que tant ha blasmat. I malgrat tot, de vegades cal fer sacrificis. La política parlamentària és això. El 2003, quan ERC va investir Maragall a canvi d’un nou Estatut, Carod-Rovira va dir: “No volem l’Estatut, sinó la independència. Però de moment només tenim 23 diputats”. L’aritmètica, la necessitat de fer un govern que respecti proporcionadament el resultat del 27-S, és el primer motiu de tots els acords.
SEGON MOTIU. Les alternatives a la investidura de Mas són aterridores. A) Si hi ha eleccions anticipades al març, s’haurà dilapidat la majoria independentista més amplia de la història; el resultat electoral segurament serà pitjor. I en qualsevol cas, passarem fins al març amb un govern en funcions, minoritari i dividit, incapaç no ja de complir el mandat del Parlament, sinó de resistir el desballestament de l’autonomia. B) Si hi ha un acord que aparta Artur Mas de la presidència, com vol la CUP, el més probable és que CDC passi de la refundació més o menys ordenada a una implosió en tota regla; un escenari en què els sectors convergents més refractaris al sobiranisme (i més contraris a Mas) faran un pas endavant, amb suports externs importants. Pot ser que alguns sectors a la CUP trobin desitjable l’esmicolament de CDC, i és ben legítim, però han d’entendre que sense l’espai de centredreta la majoria independentista estarà una mica més lluny.
TERCER MOTIU. Com ja s’ha dit, per a la CUP l’actual situació és un problema però també una oportunitat. La seva capacitat d’influència mai no ha estat -o serà- més gran. Algunes exigències importants dels cupaires es poden veure recollides tant en l’estructura del nou govern, com en les seves prioritats, com en el ritme d’execució. Bona part dels vots que va recollir la candidatura d’Antonio Baños no tenien a veure -només- amb les bases ideològiques de la CUP, sinó amb la seva capacitat per marcar de prop la majoria sobiranista, impedir dilacions i posar-hi accent esquerrà. Si no hi ha acord, la CUP no haurà aconseguit res, excepte protegir la seva coherència.
QUART MOTIU. Si la CUP vol castigar Mas com a enemic de classe, hi té tot el dret. Però ha d’entendre que amb aquest afany justicier poden pagar justos per pecadors. Em refereixo al més d’un milió i mig de catalans que van votar Junts pel Sí, alguns amb recel envers Mas i CDC, però conscients que només amb Mas es podia reforçar un flanc del front sobiranista del qual no podem prescindir. Que pensi la CUP que si castiga Mas ara -si Mas se’n va a casa- ho farà com un màrtir per als seus, i blasmat per la caverna neofranquista. En canvi, si Mas roman al Govern, tindrà un mandat clar i detallat, amb un límit temporal inexcusable. I si no el compleix ja no el castigarà la CUP, sinó el país sencer.
