Què li espera a Junqueras?
Aquests dies costa parlar d’una cosa que no sigui la barbàrie jihadista de París. El trasbals és fort. De cop el nostre procés queda empetitit, i més ara que ha entrat en una fase de picabaralla autodestructiva. ¿No havíem quedat que això era molt difícil i que no s’hi valia a posar-nos trampes nosaltres mateixos? En fi. Hi tornaré després. Però abans vull remarcar que el model català de convivència, també de creences, hauria de ser una de les nostres aportacions a Europa. Per sort, a Catalunya la ultradreta xenòfoba és minoritària. Tampoc no hem tingut esclats a les nostres banlieues. Hem estat i som una terra d’acollida: hem rebut com a mínim tres grans onades migratòries en un segle i ens visiten cada any milions de turistes. Tot i la duríssima crisi, tot i l’augment de les desigualtats, tot i no disposar d’eines d’estat per fer polítiques socials i d’immigració com caldria, tot i el debat nacional en curs, som un racó d’Europa tranquil, una societat prou cohesionada en la seva pluralitat.
Aquest model exitós, però, és invisible, per no dir que n’hi ha que s’escarrassen a donar-ne una visió distorsionada. En tot cas, tergiversacions a part, és un model que no compta perquè només és regional. Si fóssim un estat, ens agafarien seriosament com a cas d’estudi, com a exemple a seguir. El podríem explicar sense intermediaris malèvols als fòrums adequats. La futura Catalunya estat, si som capaços de fer-la, té coses a dir i a aportar als grans debats europeus, començant pel de la immigració.
Però serem capaços de fer-la? Sobretot depèn de nosaltres, i pel que estem veient les últimes setmanes, no ho sembla. El caïnisme ha tornat. Potser era d’ingenus pensar que no ressuscitaria. Els que, des de Barcelona o Madrid, auguraven i desitjaven la divisió del sobiranisme, es freguen les mans. Feina feta no fa destorb. Es mereixen un regal així? L’embranzida del 9-N ja ens sembla llunyana, quasi mítica. I només fa quatre dies! I havia de ser el principi de tot. Com es pot malbaratar una mobilització democràtica tan fenomenal? Amb la unitat no n’hi ha prou, no és la panacea. Però sense unitat no hi ha res. De cop se’ns està fonent a les mans. Què ha passat? Què passarà?
Ha passat el que no havia de passar. ¿Es pot fer una independència dels uns contra els altres? ¿Es pot fer des de la sempiterna desconfiança ideològica? Un salt polític així requereix anar de bracet amb el rival de tota la vida, acceptar temporalment les seves imperfeccions, menjar-se l’orgull de les pròpies conviccions. El nostre, a més, és un país molt plural, amb moltes veritats, cadascú la seva. La veritat com el mirall trencat d’Espriu. I ben trencat que el tenim ara. La gran ebullició ideològica, que és global, fa que el panorama sigui encara més inestable. Com queda clar amb el fenomen Podem, estem en un moment de transició, no només nacional i de model econòmic, i no només aquí. Espanya trontolla, Europa no es troba a si mateixa, la crisi fa estralls, el jihadisme terroritza... I precisament perquè tot canvia, és important concentrar esforços, marcar prioritats. Anar pas a pas. Tot de cop no es pot fer. Cosa que no vol dir que ningú hagi de renunciar a res. Durant la Guerra Civil Espanyola, alguns van voler fer la revolució i guanyar la guerra alhora. La trencadissa va ser fenomenal.
Apunt final. Per a tanta gent que s’ha il·lusionat, que s’ha compromès, és tan inconcebible no arribar a una entesa per seguir avançant, que si això passa, els líders responsables quedaran seriosament tocats. Haurà passat el seu moment. Esclar: Mas haurà de seguir governant i liderant un procés debilitat. Té experiència i se’n sortirà. Junqueras, ho vulgui o no, quedarà com el tossut inexpert. Segur que les culpes estan repartides, però el resultat final serà aquest. I serà una llàstima. Esperem que els pròxims dies ens sorprenguin agradablement.
