Publicitat
Publicitat

Rajoy mut i a la gàbia

Si no fos per la descomposició del PSOE, ja hauríem oblidat que s'acaben de celebrar unes eleccions. Sort en tenim de les ocurrències de Bono, ben recolzat sobre la J de Ejpaña, un personatge que només obre la boca en la mesura que el seu partit va a la deriva: com més parla, més greu vol dir que és la situació del socialisme. Perquè a l'altra banda, a la riba de color blau, l'eufòria que ja fa mesos que estava descomptada i, per tant, celebrada, ha deixat pas a un immobilisme colossal. ¿Algú sap on s'amaga Rajoy? Ja han passat deu dies, deu, després d'una de les victòries electorals més sonades que es recorden, amb un mandat clar i castellà: canviar el discurs, donar confiança als mercats i començar a explicar les primeres mesures. El més morbós de la victòria del PP era que ens permetia descobrir d'una vegada què pretenia fer. Rajoy es va passar la campanya electoral amagant l'ou de les retallades més grans de la història d'Espanya, sempre evitant confessar l'inconfessable, i el més increïble és que uns quants dies després la veritat no aflora ni tan sols per persona interposada. Rajoy havia amagat descaradament totes les cartes, però esperàvem que, com passa amb les grans partides de pòquer, les posés ràpidament sobre la taula quan ja no corria cap risc. És el que va fer Mas, que no va deixar passar ni una setmana de les eleccions per explicar les retallades 2.0 i el tancament de canals de TVC, mesures que evidentment ja coneixia molt abans, però que va preferir retardar uns dies, senyal inequívoc que no devia estar tan segur d'aquesta idea tan repetida segons la qual el poble avalava les retallades.

Rajoy, en canvi, ha optat per un silenci espès i profund. Abans-d'ahir va haver de sortir fins i tot María Dolores de Cospedal a proclamar en veu alta que el futur president no parla perquè està treballant intensament al seu despatx, una absurditat tan gran com pretendre que és incompatible menjar xiclet i anar amb bicicleta. Perquè el que és xocant ja no és tan sols el mutisme de Rajoy, que ja no es digna ni a emetre missatges de 140 caràcters via Twitter, sinó també la seva invisibilitat. Ni se'l veu, ni se l'espera. Veient els temps que corren, ni tan sols cal ser desconfiat per sospitar que darrere d'aquesta opacitat mariana només es poden amagar maniobres estranyes: quin tecnòcrata l'està amagant i per què? ¿Frau Merkel ha trobat un nou titella per moure els seus fils? ¿És la calma abans de la gran tempesta del gran ajust? El problema que té callar és que mentrestant el món segueix girant i els altres parlen. La boca tancada del futur president ha tingut la virtut de destapar per fi el pla B de CiU davant l'imminent rebuig, també per via silenciosa, de l'impossible pacte fiscal. Per l'est de la Península ve un referèndum i pel nord els set diputats d'Amaiur, com dues borrasques grises i inquietants que s'haguessin colat en l'antic mapa del temps del jubilat Paco Montesdeoca. Entre les envestides de la crisi i de la perifèria, Rajoy ha trobat de moment una solució molt gallega i que no falla mai. Mut i a la gàbia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT