Rajoy i les seves coses
“Són coses molt serioses. Ens hem de coordinar bé tots els aliats i no fer coses abans d’hora”. Són paraules més o menys literals d’un senyor que es diu Mariano Rajoy, la qual cosa vol dir que no és exactament un taxista jubilat (amb tots els respectes per als taxistes jubilats) davant del plenari del G-20, que tampoc no és exactament un club de bitlles (amb tots els respectes també per als clubs de bitlles).
Estem parlant d’un dirigent internacional donant el seu parer a un organisme d’una importància política majúscula sobre una de les màximes preocupacions que en aquest moment acuiten la humanitat sencera. Tothom vol saber què pensa el president d’Espanya sobre els atemptats de divendres a París, i més si el president d’Espanya es pronuncia davant del G-20. I va i es planta el president d’Espanya davant del G-20 i anuncia solemnement que el que ha succeït a París són “coses molt serioses”. Tanta profunditat d’anàlisi fa venir esgarrifances.
No he de corroborar a hores d’ara la distància ideològica que separa aquest humil columnista del president Rajoy i del partit que també presideix, però sí que voldria dir que una cosa és la discrepància ideològica, i una altra de molt diferent és la vergonya aliena. Cada vegada que Mariano Rajoy obre la boca, especialment en matèria d’afers estrangers, tinc aquesta sensació. Mentre no em quedi més remei que ser espanyol, un problema que no em deixen resoldre ni els patriotes espanyols ni els catalans, he d’assumir que el president del govern espanyol, tant si l’he votat com si no és així, em representa. I m’avergonyeix que el meu president, al govern del qual pago impostos, digui oficialment que els morts de París són “una cosa molt seriosa”.
Dins la penosa mentalitat de Mariano Rajoy, qualsevol tema que s’allunyi del que ell va aprendre durant la seva educació política són “coses”. El naufragi del Prestige va ser una cosa, els dos-cents morts de l’11-M varen ser una altra cosa, el rescat bancari d’Espanya (cent mil milions d’euros) va ser una cosa, i el procés de Catalunya és, no cal dir-ho, una altra cosa més. Són coses que passen, i que Don Mariano supervisa amb el seu agut punt de vista. Ara passa una cosa, ara en passa una altra.
Alguna vegada, Rajoy es digna a adjectivar el que ell considera com a coses, i en el cas dels atemptats de París ens ha il·luminat amb l’afirmació que són “coses molt serioses”. Hi reflexionarem, com ho fem amb sentències tan indiscutibles com “España no es Uganda”, “La ley es la ley” o “Un vaso es un vaso”. Són coses que passen, i un president les avalua com les coses que són.
Mentrestant el ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, ha arribat a la conclusió que mantenir relacions amb algú com Baixar al-Assad és “un mal menor”. Al-Assad és el responsable directe de milers de morts al país que presideix, Síria, i donar-li validesa internacional, ni que sigui com a mal menor, equival com a mínim a legitimar no tan sols els crims del règim de Baixar al-Assad sinó també els del seu aliat Vladímir Putin. Són coses.
