Publicitat
Publicitat

Recuperar els mots

Aquests dies podem observar en què queda el patriotisme grec. Parlo del que no practiquen ni polítics ni ciutadans. Ja fa temps que Grècia hauria de tenir un govern de salvació nacional. Alemanya, durant la primera etapa Merkel, i tenint unes necessitats molt menys peremptòries que les gregues, ja va optar per la gran coalició entre la CDU-CSU i la SPD. En general, l'erren aquells que sempre culpen un tercer del que li succeeix a un país. Els grecs, amb els enormes problemes que tenen, són incapaços de demostrar el més mínim sentit patriòtic. Però, atenció, que nosaltres tampoc sembla que anem per gaire bon camí. Davant d'una demanda d'acord per defensar un pacte fiscal, davant d'una Generalitat en fallida, encara hi ha qui vol jugar al renegat semisec. Quedo tan perplex com indignat.

La setmana va començar amb una reunió entre el president Mas i el senyor Herrera d'ICV. A la sortida, al senyor Herrera li va faltar temps per demostrar-nos el tipus de democràcia que porta a la massa de la sang. Com tots aquells que han mamat de les fonts del totalitarisme, tard o d'hora se'ls veu el llautó. Va tenir la barra de dir que ell, mira per on, està d'acord a demanar la clau de la caixa per a Catalunya, sempre que sigui per utilitzar-la segons el que ell creu. No va pas dir que els impostos dels catalans, per principi, els ha d'administrar Catalunya. I que s'han de gastar segons el programa de qui democràticament governi. No, senyor. Democràcia i patriotisme condicionals: típic de postfeixistes i postcomunistes mal reciclats. Continuem, perquè l'endemà va tenir lloc una altra reunió, aquesta entre el senyor Navarro (s'escriu així, no?) del PSC-PSOE i el senyor Duran (aquest el coneixem bé perquè fa massa anys que ens hem d'empassar els seus èxits estel·lars de negociador a Madrid). Seguint les bones pràctiques tavernàries hispàniques, es van reunir per xerrar davant dels periodistes. Diuen que aquest cop tots dos es van trobar per aproximar posicions. Em temo que l'únic objectiu que els aproxima és fer la punyeta al president Mas. La veritat, només de pensar el que aquests Richelieu de porró poden aconseguir per Catalunya em vénen basques.

Llevat d'aquestes reunions d'estètica insult a la intel·ligència , la veritat és que les provincials catalanes dels dos grans partits espanyols és belluguen en una constant que demana que algú els cridi l'alto. Potser les urnes? Quan el periodista Julio Camba va publicar el seu llibre La casa de Lúculo o el arte de comer el va justificar tot dient: " Como sobre gustos no hay nada escrito, ya era hora que alguien escribiese algo ". Doncs bé, algú dirà que sobre gustos polítics no hi ha res escrit. I al país som molt escrupolosos -ja veuen on ens ha portat el políticament correcte-. Per això potser seria hora d'anar-nos descarant davant determinats elements que treballen en contra dels interessos de Catalunya. Vull dir que personalment ja començo a estar una mica fart dels que reclamen la unitat de les forces polítiques catalanes sempre que aquesta unitat no ofengui el seu amo, que resideix a Madrid. Perquè aquí tothom va de català, però n'hi ha que a l'hora de la veritat es dediquen a fotre'ns. Ja estic tip de col·laboracionistes que treballen, per activa o per passiva, perquè el meu país es dilueixi. Que s'alegren de veure la Generalitat humiliar-se per demanar uns diners que uns fatxendes de Madrid prèviament ens han pres. Que demanen consens sabent que ells s'encarregaran de dinamitar-lo. Que van de triomfadors i obliden que abans que ells ja hem vist altres esbirros que, com a premi per perjudicar Catalunya i fer el llepa, no només no han rebut ni el terròs de sucre, sinó que, a sobre, l'amo els ha foragitat. Que m'expliquin, a hores d'ara, en nom de qui, i en nom de què, aquesta gentussa s'atreveix a dir que defensa els interessos dels catalans.

El políticament correcte de la Transició ens ha fet, fins i tot entre els catalanoparlants, perdre riquesa en l'ús de la nostra llengua. Obro el volum segon del Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana del senyor Joan Coromines i a la pàgina 172 hi llegeixo: "Sobrenom donat des del 1700 a la figura odiosa dels traïdors a la causa nacional, denominació comuna en totes les terres catalanes, en totes les quals ha estat comú que els caragirats s'escudessin en la conveniència de protegir llurs altes pretensions socials per mitjà de l'aliança amb els enemics externs del nostre poble". Es refereix als botiflers, esclar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT