Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

Relativisme inquietant (1)

No deixen de fascinar-me les reaccions d'alguns lectors quan una anàlisi a fons de la norma hi detecta inconsistències que potser convé reformular. Salvant les distàncies, té alguna cosa d'ira integrista davant la relativització d'un dogma.

La majoria, però, fan comentaris estimulants. Un manresà troba que "El noi a qui sempre trobem" s'allunya massa del català parlat. I té raó, se n'allunya, com se n'allunya, igual o més, el relatiu normatiu "El llibre de què (o del qual ) parlo". I és que, de fet, són formes pensades per a la llengua escrita, i tota llengua culta té un grau d'artifici en l'escriptura.

Partint, doncs, de la base que "El noi que sempre trobem" és correcte i la forma preferible en col·loquial, avui vull remarcar que amb certs verbs transitius el relatiu que fa d'OD animat ha de ser per força a qui.

Manllevo el següent exemple del brillant lingüista Jordi Ginebra: "S'han reunit els professors a qui inquieta la nova normativa". Si canviem a qui per que la frase fa aigües. Per què? Pel tipus de verb transitiu que és inquietar . Ginebra en diu "verbs tipus preocupar ".

N'hi ha una bona colla: afectar, distreure, divertir, inquietar, molestar, ofendre, satisfer, sorprendre, etc. Són transitius però poc. En la transitivitat pura el subjecte és actiu i modifica l'estat de l'OD: "El mestre renya el nen". En aquests verbs, en canvi, el subjecte sovint no fa res, només és el motiu de fons de l'estat psicològic inalterat de l'OD: "El relativisme inquieta el lector". Demà continuarem.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT