Publicitat
Publicitat

Resistir a la degradació universitària

Davant del marasme de la universitat oficial, fa quasi cent anys, en concret el 1917, el poeta Josep Maria López Picó, en un article titulat Volem la Universitat , publicat a la revista de l'Ateneu Barcelonès, convocà el II Congrés Universitari Català (II CUC), que se celebrà l'any següent sota l'estímul d'una comissió amb Josep M. Batista i Roca al davant.

També va ser el poeta i pintor Narcís Comadira qui va fer el logo o emblema gràfic de la Comissió pro IV Congrés Universitari Català, que el novembre de l'any passat va muntar una Jornada a l'Espai Santa Mònica de Barcelona. La Jornada va transcórrer sense gaire ressò ciutadà ni escalf acadèmic. Cal no defallir, però. La urgència d'un congrés universitari, el IV, sembla evident. Cal fer una defensa a ultrança de la universitat pública, sense tancar-se, però, a la universitat privada no elitista ni abocada al lucre, si és que existeix.

A Catalunya ens fa falta una universitat, una educació pública, al servei de la societat i no d'interessos econòmics que no tenen res de respectables i molt d'abassegadors. Ens cal una educació pública i un ensenyament universitari renovats i renovadors, una educació superior (recerca i docència) al servei del país, amb un nord clar en el mar de la globalització.

Bolonya, el pla de Bolonya, ha estat el detonant dels treballs de la Comissió pro IV Congrés Universitari Català. La resistència a la filosofia de Bolonya i a l'aplicació espanyola i catalana del pla va ser un revulsiu important en el món acadèmic i entre la ciutadania.

Malgrat el conformisme de la massa de docents i discents, molts treballadors de la universitat, docents i alumnes van protagonitzar sonades campanyes per un canvi de rumb universitari. La falta de democràcia interna real de les universitats va fer, al capdavall, que la protesta anti-Bolonya, sovint majoritària entre els grups que s'expressaven, fos olímpicament menystinguda. Cap de les alternatives al pla de Bolonya i a la manera com s'ha aplicat a les nostres universitats ha estat tinguda en compte en absolut. S'ha passat el rodet i s'ha fet cas omís de propostes i objeccions.

A propòsit d'això, crec que l'evolució recent de les nostres universitats públiques indica una pèrdua qualitativa i quantitativa de vigor docent i d'intensitat de la recerca, prou descompensada. La falta de recursos, la precarització escandalosa, la servil submissió del disseny de les carreres al mercat i als interessos econòmics, la desnacionalització, la deshumanització i la pèrdua de sentit crític avancen, així com una uniformització de plans d'estudi absurda, acompanyada d'una secundarització dels estudis superiors.

Tot plegat va abocant a una ja perceptible minva de la qualitat de la docència i recerca. El discurs oficial de sempre tapa la crua realitat i dificulta el canvi necessari pel que fa a universitats i recerca. Recordem que els afers relatius a la universitat es condueixen, paradoxalment però simptomàticament, des d'un "departament d'Economia i Coneixement", no pas des d'una conselleria d'Universitats i Recerca, o d'Educació, dit ras i curt.

No som pocs, insisteixo, els docents, membres d'administració i serveis i estudiants, així com públic culte en general, que ens resistim al panorama de degradació universitària que la propaganda oficial tendeix a amagar. Obvi: la motivació de la resistència es produeix i es produirà per motius diferents, segons persones i col·lectius. Com el professor Jordi Llobet, jo em demano si és possible i com "plantar cara" a aquest panorama, sobretot tenint en compte la baixa tensió cívica que impera.

En qualsevol cas hi ha, com hi ha món!, un comú denominador de raons que poden fer cristal·litzar una alternativa al marasme i la degradació qualitativa de la universitat pública i de l'educació d'aquest país, alternativa moguda o induïda no sols per la indignació de tants sinó també pel "sentit comú" expressat per representants de la societat civil i del que queda de no podrit de la classe política. Aquest comú denominador passa per fites com una universitat compromesa amb la democràcia real i amb la no menys real justícia social. Cal no perdre el nord de la catalanitat bo i no oblidant la vocació universal i fraterna de la ciència i la paraula. Cal un retorn humanista al sentit crític, com a eix i raó de ser de l'ensenyament i la recerca.

Comptat i debatut, es tracta que el país assumeixi el destí de l'educació pública dels seus ciutadans a tots els nivells, des de l'escola bressol a la universitat.

És demanar el miracle?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT