La Riera: "Sigues l’home que vols ser"
Dimarts a la nit La Riera feia un punt i a part per tornar després de les vacances d’estiu. Si vau suportar veure l’últim episodi sencer i no canviar de canal cada vegada que sortia la mare de l’Àgata, felicitats. L’últim capítol va semblar més aviat un tràmit per reordenar les trames de cara a la temporada que ve, fer net i veure com reprenen el fil. El capítol va ser un inventari de personatges, amb altes i baixes, per reorganitzar relacions i vincles. L’episodi va tenir un punt de catarsi melodramàtica una mica forçada per la necessitat de complir amb les expectatives d’un final de temporada: la Lídia embogida disparant a l’Omar, el Nil barallant-se amb tothom trastornat i removent els fantasmes del passat... Una sacsejada efectista per deixar l’argument amb una calma final relativa.
La Riera es caracteritza per una verborrea dels personatges extraordinària. Abans d’actuar expressen filosofades que no deixen lloc al supòsit o a la intel·ligència de l’espectador. Verbalitzen cadascun dels seus sentiments i pensaments fins a l’extenuació. És una característica pròpia de les telenovel·les: subratllar l’emocionalitat i fer-la el màxim de literal possible. L’últim capítol va ser carregadet en aquest sentit. Fins i tot el discurs que li fa en Claudi al seu fill Nil semblava un d’aquests anuncis de cervesa en què una veu en off profunda t’explica el secret de la felicitat. Amb l’aplom que sempre garanteix l’Arquillué, li deia: “No t’estic dient que t’hagis d’escapar més. Ja has fugit prou. Al contrari. Enfronta-t’hi. Si no t’agrada com ets, canvia. Sigues l’home que vols ser”. I si tanques els ulls quan ho diu t’imagines algú fent un glop de cervesa, com si ens anunciessin, amb un eslògan magnífic, una doble malta ben amargant.
El més interessant de l’últim capítol va ser el rol del Nil enfrontant-se desesperat al maleït destí de la família. L’angoixa existencial per la maldat intrínseca i de la qual no es poden alliberar: “Sóc una mala persona, igual que l’avi, que el tiet Mauri, que el papa... igual que tu!”, li diu a la seva àvia. La resta de personatges li ofereixen diferents punts de vista sobre aquest estigma. El plantejament entronca gairebé amb la literatura naturalista europea: el debat encès entre el determinisme biològic i el determinisme social. Uns pensen que aquesta maldat és fruit de l’herència genètica. Altres, que són les circumstàncies d’un destí inescrutable, la força de l’entorn, que han portat el llast d’un cúmul de casualitats.
Serà complicat per als guionistes estirar La Riera una temporada més. La truita difícilment té més voltes. La majoria de personatges semblen ja passats de rosca i desgastats pel seu propi destí.
