23/04/2017

Un Sant Jordi sense lectors? Quin país volem?

3 min

Sant Jordi és la festa més cobejada, la que representa no el país real, sinó el país ideal. La Catalunya somniada. Per a uns, és la catalanitat natural, desacomplexada, la que ens ha de portar a la independència. Per als altres, és la catalanitat suposadament sense atributs polítics, la del país del tots junts, local i universal, català i espanyol. Per a tots, representa la imatge (naturalment falsa) d’un país culte i lector, cívic i eternament enamorat de si mateix. És com una marca blanca a la qual tothom es veu amb cor d’afegir-hi la seva etiqueta.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquest any la batalla per l’apropiació de Sant Jordi està sent, si es pot, encara més explícita. La recta final del Procés cap al referèndum agusa les estratègies comunicatives dels quarters polítics. Sant Jordi és un gran aparador, un magnífic escenari, una festa tan ciutadana com mediàtica. Tots pensen, doncs, que cal ser-hi, que cal usar-lo en benefici del propi discurs. La batalla simbòlica enfronta dos imaginaris polítics que pretenen apropiar-se la diada del llibre i la rosa cada cop menys subtilment.

Divendres vam assistir a un preàmbul esperpèntic, a veure qui capitalitzava l’acte de la candidatura per fer de Sant Jordi patrimoni immaterial de la Unesco: Soraya Sáenz de Santamaría versus Oriol Junqueras. El rebuig a la presència de la vicepresidenta espanyola, encapçalat per l’editora de Victus, la combativa Isabel Martí, va fer esmolar l’espasa al Sant Jordi independentista, mentre l’altre Sant Jordi, l’unionista, es mostrava satisfet d’haver-se fet un lloc en l’imaginari nostrat: la guerra es guanya batalla a batalla.

Però hi ha una guerra que estem perdent tots, i aquesta és la de la lectura. Sant Jordi és una festa fantàstica d’un dia que, tanmateix, emmascara una realitat mediocre els altres 364 dies de l’any: la d’un país poc lector, on molts adolescents fan bandera de no obrir ni un llibre i la majoria només obre pantalles amb poques lletres, on els adults dissimulen la seva mala consciència de no-lectors i el seu constant mal exemple, on els escriptors no poden viure de la seva feina i els editors fan la viu-viu. Un país amb uns pressupostos públics de Cultura que freguen el ridícul. Un país on van desapareixent les llibreries i que, si no vigilem, aviat tindrà biblioteques plenes d’una nova categoria d’usuari no-lector de llibres. No vull ser catastrofista: les estadístiques diuen que millorem a poc a poc. Potser sí. O potser no. El nas, l’experiència, van en sentit contrari. Parleu, si no, amb els mestres d’institut, parleu amb els professors universitaris.

És aquest el nou país que volem construir? No, oi? Doncs tocaria fer alguna cosa de debò. Gaudim de Sant Jordi, que cadascú li posi l’accent polític que vulgui, i posem-nos tots a treballar demà a favor dels llibres i la literatura. A casa, a l’escola, a les universitats, als mitjans de comunicació, als ajuntaments, al Govern. Llibres, llibres, llibres! De paper i digitals, com el pa nostre de cada dia, doneu-nos, senyors i senyores polítics, el llibre d’avui.

Igual com la immensa majoria (més d’un 75%) volem un referèndum i molts estem decidits a fer-lo possible, també hem de construir una gran majoria a favor dels llibres i la lectura, a favor de fer possible un país on això sigui normal. Anar a votar és normal i és un dret. Llegir també és un dret i hauria de ser molt més normal. Hauria de ser una prioritat nacional, una emergència nacional. Reclamo un Procés cívic i polític cap a la lectura, amb activistes apassionats, polítics capaços de jugar-se la carrera per aconseguir-ho, professionals dedicant-hi el seu temps lliure, gent manifestant-se... Que Sant Jordi no sigui una preciosa excepció, sinó el reflex festiu d’un país real. És demanar molt?

stats