Publicitat
Publicitat

Silencis i amenaces

Si l’espanyolisme vol emocionar algú, li convé renovar el seu repertori de calamitats en cas d’independència. Prou, doncs, d’amputacions i d’imatges sangonoses i escatològiques

Entre ser conservador i ser ranci existeixen diferències, que Mariano Rajoy condensa i personifica amb exactitud. En va donar un exemple rotund durant la clausura del congrés que ha celebrat aquest cap de setmana el PP, un partit que Rajoy presideix però del qual (segons les seves pròpies declaracions) desconeix que hagi demanat la nul·litat del judici pel cas Gürtel, perquè ell “no està en aquestes coses”. I com que tampoc no en deu estar al cas, aprofitem per informar-lo que, ahir mateix, l’advocat que defensa el PP en aquesta macrocausa va optar per respondre amb el silenci a les acusacions de finançament il·legal presentades per la fiscalia, un d’aquests silencis que se’n diuen clamorosos. Però no ens desviem.

Aquest diumenge Mariano Rajoy va recuperar de manera unilateral un clàssic del patriotisme constitucional: la metàfora de l’amputació per referir-se a la independència de Catalunya. La va presentar, això sí, envoltada d’ornaments botànics, i així va augurar que la separació de Catalunya respecte d’Espanya “no seria una poda suau feta per les mans de cap jardiner, sinó una amputació terrible i dolorosa que cap cirurgià podria salvar”. Una carnisseria i una porqueria, en definitiva. Llàstima que l’equiparació entre una cosa i l’altra no tan sols és falsa sinó directament risible.

Si seguim amb comparacions tronades, les exclamacions sobre la mutilació d’un membre o un òrgan del cos són exactament les mateixes que solen proferir certs enamorats quan la parella els comunica que s’ha acabat el bròquil. Particularment, els maltractadors hi són molt proclius. “No la puc perdre, és com si m’arrenquessin un braç”, bavegen míserament, després d’haver apallissat la dona, de vegades fins a la mort. Els gemecs amanerats sobre amputacions imaginàries solen precedir els abusos de debò, o fins i tot produir-se de manera simultània.

Va ser Fernando Pessoa qui va advertir que totes les cartes d’amor són ridícules, perquè sempre van plenes de paraules esdrúixoles (sense descuidar-nos d’assenyalar que ridícules i esdrúixoles també són paraules esdrúixoles). Segurament tenia raó, però hi podríem afegir que es pot dir si fa no fa el mateix de les amenaces. Com que tant les cartes d’amor com les amenaces expressen emocions extremes, que aspiren a condicionar l’estat d’ànim del destinatari, el pitjor que els pot succeir és que deixin de ser commovedores o inquietants per convertir-se en previsibles, rutinàries i, en efecte, ridícules. Comparar una separació amorosa amb una mutilació és de rucs, tant com dirimir un conflicte polític amb la retòrica sentimental d’una novel·leta rosa o d’un reality televisiu és d’incapaços. Vull dir que si l’espanyolisme vol emocionar algú, li convé renovar el seu repertori de calamitats en cas d’independència. Prou, doncs, d’amputacions i d’imatges sangonoses i escatològiques, que ens rellisquen. Val més que s’animin i parlin, d’una vegada per totes, de diners. Com al judici de la Gürtel. Però, ai las, justament és llavors quan callen.

Més continguts de