Sempre espero la seva trucada

“Nena?”, fa. I a continuació: “Hola, fill, sóc la iaia”. Diu sempre “fill”, en masculí, tot i que parli amb la seva jove. Diu qui és, tot i que ja sap que no cal, que ara als telèfons t’hi surt escrit el número que et truca. Llavors pregunta: “Esteu tots bé?” I tot seguit, quan la jove li ha dit que sí, que tots molt bé, afegeix encara: “Els nens també?” Perquè els nens són una categoria a part, més valuosa.

Aleshores fa una pausa i l’hi diu. “Ja us enrecordeu que avui és el cumpleanys del Jordi? Feliciteu-lo, eh?” Ella és qui truca sempre per aquestes coses. Dies abans ja pensa que els hi ha de trucar per fer que hi pensin. Si no els hi truca no se n’enrecordaran. I no els hi retreu, pobres fills, al contrari, si van tot el dia amunt i avall. Quan sigui l’aniversari de la jove farà el mateix. Trucarà a en Jordi, que és el seu fill petit, i li dirà que, sobretot, s’enrecordi de felicitar la Neus. I quan sigui l’aniversari dels nens, que són bessons, trucarà a en Jordi per dir-li que, sobretot, no se’n descuidi, de felicitar en Biel i en Pere. I ella mateixa els hi trucarà i els felicitarà. També telefona per recordar els sants, que no els celebren, i quan s’ha mort algú de la família o algun personatge il·lustre. “S’ha mort Whitney Houston”, els hi va anunciar, puntualment. “S’ha mort Keith Carradine”, els hi va fer saber també.

“Ostres, gràcies!”, fa la jove. I la dona sospira, esponjada i cofoia: “No te n’enrecordaves?”, pregunta. “No! De cap manera! Ara mateix li envio un whatsapp!”, contesta l’altra. I mentre enraonen, li sona el mòbil. S’acomiada de la sogra i saluda la mare, que és qui li està trucant.

“Mama, hola”, saluda. “Esteu tots bé?”, pregunta la dona. “Els nens també?” I quan la filla li contesta que els nens molt bé, declara: “Et truco perquè t’enrecordis de felicitar el teu cunyat”. La filla fa un xisclet i li diu que moltes gràcies, que moltes gràcies. “No te n’enrecordaves?”, pregunta la mare. “De cap manera! Ja em coneixes. Sort de tu!”, contesta ella.