Publicitat
Publicitat

Sèrbia: i ara què?

El 20 de maig es va celebrar la segona volta de les eleccions presidencials a la República de Sèrbia. De manera imprevista tant pels sondejos locals com per les cancelleries occidentals, la victòria no va ser per al president sortint, Boris Tadic, del Partit Democràtic, sinó per a Tomislav Nikolic, del Partit Progressiu Serbi, una escissió del Partit Radical Serbi de Vojislav Seselj, el criminal de guerra que comparteix presó amb Radovan Karadzic i Ratko Mladic a l'Haia i està pendent d'una sentència predictiblement condemnatòria.

Com sí que era previsible, l'esdeveniment va passar fugisserament per la premsa catalana, i a més a més ho va fer amb la típica superficialitat analítica que des de les guerres de l'antiga Iugoslàvia caracteritza la visió occidental d'aquest complicat espai geopolític. Sense anar gaire més lluny, en la seva crònica del dia 21 de maig (probablement com a conseqüència de la informació arribada a través de les agències, tot s'ha de dir) el diari ARA parlava de Tadic com el candidat "proeuropeu" i presentava Nikolic com el candidat "ultranacionalista".

Una aproximació més exacta a la realitat hauria de permetre comprovar que entre l'un i l'altre la distància és més petita de la que suposa el relat simplificat, i sobretot respecte a un assumpte que interessa especialment als catalans com és el futur Kosovo, l'antiga província autònoma que es va separar unilateralment de Sèrbia ara fa quatre anys.

Els documents programàtics del partit de Nikolic són diàfans en aquest aspecte. Al llibre blanc Programa per al canvi hi ha un capítol expressivament titulat "Kosovo i Metohija, part de Sèrbia" que conté una declaració inequívoca: "El Partit Progressiu Serbi no pot reconèixer i no reconeixerà la independència de Kosovo". Però al mateix temps s'ha de constatar que no hi ha cap document programàtic del Partit Democràtic en què s'advoqui per aquest reconeixement. En el programa per a les darreres eleccions legislatives de la coalició Opció per una Vida Millor, liderada per Tadic, el llenguatge és més sofisticat però la conclusió no deixa de ser la mateixa: "Sèrbia perseverarà en el camí de l'estratègia d'un acord històric entre serbis i albanesos en el marc d'una solució sense el reconeixement de Kosovo". L'últim mandat de Tadic (2008-2012) no s'ha allunyat gens d'aquest guió. Negociar sí, però reconèixer no. Així, a Tadic no se li va acudir en cap moment de canviar el jurament que ell mateix, com a president de la República, va haver de fer davant l'Assemblea Nacional ("Juro solemnement que dedicaré tots els meus esforços a preservar la sobirania i la integritat del territori de la República de Sèrbia, incloent-hi Kosovo i Metohija com una part constituent"), ni tampoc li va passar pel cap la possibilitat d'impulsar una reforma de la Constitució, que continua parlant de Kosovo i Metohija com una província autònoma de Sèrbia.

En els propers temps caldrà fixar-se més en el que diuen Tadic i els seus aliats que no pas en possibles estirabots de Nikolic. Als mitjans de comunicació els ha passat per alt que a Sèrbia també es van fer eleccions legislatives i que els partits que tenen més números per a fer-se càrrec del govern són el Partit Democràtic de l'expresident Tadic i el Partit Socialista del ministre de l'Interior sortint Ivica Dacic. I en aquest sentit cal recordar que Sèrbia no és com França, on el president de la República no solament decideix el primer ministre sinó que presideix el consell de ministres (a Sèrbia el president només proposa el primer ministre, que ha de ser votat pel Parlament). Amb una coalició continuista a Belgrad, l'agenda kosovar no canviarà gaire. L'11 de juny, per posar-ne un sol exemple, el cap de l'equip negociador del govern serbi per al diàleg amb Pristina, Borko Stefanovic, reiterava que Kosovo "no pot participar en organitzacions regionals com a estat independent", arran de la invitació perquè Kosovo ingressi en l'Organització de Cooperació Econòmica del Mar Negre. Però al marge de les posicions del govern o del president de la República de Sèrbia (siguin del color que siguin), la veritat és que la situació sobre el terreny comença a presentar els símptomes d'un conflicte congelat: a part de ser un estat econòmicament fallit (50 per cent d'atur), Kosovo corre el perill que la seva regió de majoria sèrbia es converteixi en una segona Transnístria, la regió de Moldàvia que des de fa 20 anys està fora del control d'un estat que és "unitari i indivisible" segons la Constitució i que té en la "unitat nacional" el seu fonament.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT