Publicitat
Publicitat

Sigui ambiciós, president

Barack Obama està davant d'una clara disjuntiva sobre l'estratègia a seguir de cara a les eleccions del 2012: pot invertir tota la seva energia a presentar la pitjor imatge possible del seu contrincant republicà, o pot invertir-la a definir el futur amb la màxima credibilitat possible. Si opta per la primera opció, pot ser que guanyi amb el 50,0001% dels vots i, per tant, sense l'autoritat necessària per fer el que cal fer. Si inverteix el temps a definir el futur d'una manera creïble i proposa un camí difícil i realista per arribar-hi, no només guanyarà, sinó que també tindrà l'autoritat necessària per portar el país on ha d'anar.

Jo vaig votar Barack Obama, i no demano pas que em tornin els diners. Mai se li ha reconegut el mèrit d'haver tret l'economia que va heretar de la depressió en què estava a punt de caure. Ha fet la guerra contra el terrorisme amb intel·ligència i eficàcia. Ha fet possible que milions de nord-americans disposin d'atenció mèdica i ha salvat la indústria automobilística. Però per molt importants que siguin tots aquests èxits, es queden petits davant del desafiament fonamental de la presidència d'Obama: ¿podrà conduir el país cap a una recuperació econòmica sostenible en un moment en què el fracàs equivaldria potser al final del somni americà?

El millor per aconseguir-ho seria que Obama reconegués avui mateix que va cometre un error en menysprear la seva pròpia comissió de reducció del dèficit, presidida per Erskine Bowles i Alan Simpson, que ara està adoptant la proposta Simpson-Bowles -amb el suport de republicans i demòcrates- com a pla fiscal a llarg termini, prèvia introducció gradual d'unes mesures de reactivació a curt termini. Si ho admetés, se'n beneficiaria des del punt de vista polític i afavoriria un consens nacional que desactivaria els seus opositors, a la dreta i a l'esquerra.

Warren Buffett afirmava la setmana passada a la CNBC: "Crec que el que va passar amb la comissió Simpson-Bowles va ser una veritable tragèdia. Van treballar com bojos durant deu mesos. Van arribar a acords. Van aconseguir que senadors molt allunyats signessin... i després els van deixar de banda totalment".

El president mai aconseguirà la reactivació a curt termini que busca i que l'economia necessita sense combinar-la amb un pla plurianual creïble i subscrit pels dos partits per reduir el dèficit, com és el Simpson-Bowles. Perquè, com argumenta Maya MacGuineas, presidenta del Comitè per un Pressupost Federal Responsable -format pels dos partits-, "si ningú sap el que pot passar en un futur immediat, la reactivació s'esvairà, ja que molts agafaran aquests diners i els amagaran sota el matalàs en comptes d'invertir-los o gastar-los".

Segons els assessors d'Obama, els legisladors republicans que s'han compromès a fer caure la seva presidència i que han fet promeses a "la secta contra els impostos" són tants que mai combregaran amb un gran acord. Crec que en el cas de molts congressistes republicans és veritat. Però tinc algunes preguntes: ¿per què s'estan sortint amb la seva, els republicans?, ¿per què són tants els independents i fins i tot demòcrates que van votar Obama i que ara no mouen ni un sol dit?, ¿Obama està perdent davant de Grover Norquist (president d'un lobi contra l'augment d'impostos) malgrat la capacitat d'influència que li dóna la presidència? A més, suposant que el Partit Republicà efectivament s'estigui sortint amb la seva, ¿els pot derrotar Obama? Crec que sí que pot, si actua d'una altra manera.

Crec que l'àmplia franja de l'electorat centrista americà entén amb tota claredat que el país té problemes i que el Partit Republicà s'ha tornat boig. Però quan es fixen en la gestió del dèficit per part d'Obama, tenen la sensació que falta alguna cosa. La gent reconeix el lideratge quan el veu: quan veu que algú assumeix un risc polític, i no es limita a parlar-ne i dir: "Jo ja saltaré quan hagin saltat els altres". En èpoques de crisi, els líders són els primers a saltar, expliquen el que de debò cal fer per solucionar el problema i no només per sortir reelegit. D'aquesta manera es guanyen el dret a exigir que els altres facin el mateix.

¿Com serien les coses si el president exercís aquesta mena de lideratge? En primer lloc, proposaria un pla per reduir el dèficit que es correspongués amb la magnitud dels nostres problemes -un pla que impliqués una reforma fiscal i un augment d'ingressos substancial, un impost a la gasolina, retallades en Defensa i en Seguretat Social i el Medicare (assistència sanitària per als majors de 65 anys). Aquest és precisament el pla Simpson-Bowles, que ha de ser el nou punt de partida d'Obama per a les negociacions. El pla de reducció del dèficit presentat per Obama al setembre no és ni de bon tros tan seriós. "És el Simpson-Bowles aigualit", afirma MacGuineas.

En segon lloc, dissenyaria un pla perquè els rics paguessin el que en justícia els pertoca i una mica més, perquè han tingut dues dècades excepcionals. Però tothom, inclosa la classe mitjana, hi ha de contribuir d'una manera o d'una altra. Tota la nació ha de fer un esforç.

En tercer lloc, presentaria un pla amb ambició de futur. No seria un full de ruta només per equilibrar el pressupost, sinó també per recuperar la grandesa dels Estats Units a través del creixement econòmic.

El meu instint em diu que, si el president presentés un pla d'aquest tipus -que d'entrada deixés clar que assumeix tots els riscos polítics per després poder exigir al Partit Republicà i al seu propi partit que el segueixin-, donaria una imatge d'ell mateix i del futur que li valdria el suport de l'electorat de centre, i això li permetria derrotar totalment qualsevol oponent republicà, amb independència del grau d'obstruccionisme que practiqués o volgués practicar.

Sigui ambiciós, president. Guanyarà, i també hi guanyaran els Estats Units.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT