Sisplau, tió...

“Tió, tió, caga concreció” serà el mantra que sentirà el tronc, aquest vespre, mentre l’apallissin. Els soferts sobiranistes ja no volem que cagui torró (d’avellana o de pinyó). Ja sé que són dies de pau i treva, però és que, després d’haver-nos empassat una conferència a la setmana per explicar diferents i diversos fulls de ruta, m’agradaria saber on anem. Ens proposa l’ANC que ens autoinculpem per haver anat a votar el 9 de novembre. Ahir ja van sortir per la tele una cua de disciplinats sobiranistes que ho estaven fent. Recta, cívica, ben feta... A Catalunya aquest any serà recordat com l’any de les cues. Però aquest cop, tot i que, com sempre, i tant, estic disposada a fer el que toqui, em pregunto per què. Per què m’haig d’autoinculpar? On em porta això? ¿Autoinculpar-me m’entretindrà mentre no passi res, em farà estar ocupada, però per què? Perquè hi haurà eleccions un dia d’aquests? Perquè no n’hi haurà i així, mentre m’autoinculpo, impedeixo que baixi el famós suflé? Autoinculpar-se és un gest de solidaritat amb el president, amb el procés, amb la idea de votar. No hi ha dubte. Però no hem fet molts gestos, a hores d’ara? ¿No ens hem donat les mans, no ens hem posat samarretes grogues o vermelles que ens quedaven fatal, no hem fet xerrades, assemblees, no hem votat, no hem firmat? Per a què servirà aquesta nova estació del viacrucis? Avancem en línia recta?

Hi ha un moment en el joc de PlayStation d’ El padrino en què ja has aconseguit totes les fites que et proposa el joc. Ja has extorsionat, ja ets amo dels bars del carrer... I, aleshores, l’única cosa que pots fer, si no vols que el joc s’acabi, és assassinar vianants indiscriminadament o apallissar proxenetes, perquè sí, per fer alguna cosa. De manera que, bastó en mà, avui xisclarem: “Tió, tió, caga’ns unió, amb llista única o no...”