Publicitat
Publicitat

Sol d'estiu

Això s'acaba. L'agost, que va començar tímidament, ens ha ofert aquests darrers dies les seves foguerades. Sol inclement, aire calent com de fornal, humitats xafogoses. Vora mar, unes boires espesses ho han tapat tot a estones. I ni un bri d'aire. Pells entresuades. Sensació d'ofec. Agost.

Això s'acaba. Quedaran desertes les platges de les seves conillades estivals i només els caps de setmana, si el setembre és benigne, es tornaran a omplir. Les criatures començaran l'escola i els sorrals de vora mar quedaran lliures dels seus xisclets impertinents. Però encara som a l'agost. Encara queden un parell de dies d'aquest mes dedicat a l'emperador August, mai no he entès per què, que, per a mi, l'agost és el més molest dels mesos de l'any. Per a mi, dic, no pas per als que hi fan les vacances, esclar, ni per als que viuen de les vacances dels altres, que esperen cada any fer-hi el seu agost.

En aquesta costa, i em refereixo a la Costa Brava i al seu rerepaís, l'agost és el mes dels festivals. Cada ajuntament que s'apreciï vol fer el seu. I busca el lloc més adient i la programació més atractiva. Esglésies, jardins, claustres i places s'omplen d'incòmodes cadires plegables davant de retaules més o menys barrocs, davant de portalades més o menys protoromàniques, i els estiuejants figura que s'ho passen d'allò més bé escoltant un grup estrident o un cantant melòdic. Cada any corre el rumor que tal o qual festival ha punxat. I és que hi ha massa festivals. Però cap ajuntament vol renunciar-hi. Tenir un festival, per tronat que sigui, vesteix. I les programacions van sent cada vegada més primes, perquè cal estalviar. En aquest nostre país tan petit, hi ha massa concerts i festivals i massa poca educació musical. Els públics s'han de formar des de l'escola.

Però hem arribat a finals d'agost. I els pobles de la costa es començaran a buidar de la seva població flotant. El sol, esperem-ho, anirà afluixant els seus focs; setembre, amb la seva llum cada dia més esbiaixada, amb els seus moscats madurs i les seves figues dolces, amb la petita esgarrifança d'un vespre de plugeta fina, se'ns voldrà imposar i aviat ens abocarà a la tardor melancòlica, a les fulles seques, als dies plàcids d'octubre, als tristos de novembre, al desembre glacial. És la roda del temps. I nosaltres rodem amb ell. I les multituds que encara omplen les platges, llangardaixos de pell torrada sobre tovalloles de rus virolat, es vestiran amb anoracs inflats i aniran a zigzaguejar damunt les pistes d'esquí.

Però encara som a l'agost, i escric aquest paper amb la suor que em regalima pel front i estic per maleir el sol que no para. Però penso en aquell poema de Josep Carner: "Oh sol, oh tu que arbores el món de viu en viu / capell de flames de l'estiu, / de vegades, amb ànima rebeca, / maleiria el teu gran urc de sobirà / no fos que, en davallant la nit, sé respirar / l'olor de mos estius d'infant en l'herba seca."

Respiro fondo i encara puc sentir-la, suau, l'olor d'aquells estius. I callo.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT