Sordidesa, hipocresia, rutina
C iutat morta ha estat una sotragada. El relat traspua sordidesa, esquinça el vel de complicitats i d’opacitats d’una història sinistra, i obre molts interrogants sobre la part fosca del funcionament institucional.
Tot va començar amb un crim: el 4 de febrer del 2006 un membre de la Guàrdia Urbana va quedar en estat vegetatiu en un conflicte arran d’una festa en un edifici ocupat. Arrencava així una cadena sinistra d’esdeveniments que fa notoris alguns símptomes alarmants: un esperit de revenja policial; un corporativisme dels cossos de seguretat; l’arbitrarietat d’uns policies que necessiten culpables i busquen objectius fàcils als quals endossar el crim; els maltractaments, amb protagonistes reincidents que han estat condemnats per tortura; la xenofòbia en la selecció dels acusats, sospitosos només per venir de fora; la desídia política; la lleugeresa mèdica, administrativa i judicial. En cap dels llocs per on passen els presumptes culpables funcionen els mecanismes d’alerta contra els abusos de poder.
Malgrat que la notícia surt a la premsa, el cas no mereix cap atenció periodística especial en el seu desenvolupament posterior, ni és objecte de seguiment en l’àmbit polític. Com si una espessa barra de contaminació social fes la foscor sobre aquest tipus d’històries dites marginals. Quan, per fi, el documental veu la llum i provoca el trasbals, apareix un nou element inesperat en la cadena de les sordideses: un testimoni ocult que sabria qui és l’autor del crim. Però, últim despropòsit, se’l presenta en un vídeo encaputxat i no assumeix l’obligació cívica i moral de donar la informació a la justícia, l’única possibilitat de revisar un cas judicial que ha estat validat pel Suprem. O és un impostor o és un irresponsable.
Ciutat morta mostra que els protagonistes situats en la perifèria del sistema i els espais de discrecionalitat, impunitat i corporativisme que s’aprecien en instàncies policials i judicials configuren un submón fora de l’escena ciutadana. Uns no tenen qui els defensi, i els altres no tenen qui els vigili com cal. El que impressiona és l’aire de rutina que desprèn la narració, com si tot allò fos habitual.
