Publicitat
Publicitat

Desfer mites sobre el trastorn d'atenció

No fa gaires anys, el 2002, un grup internacional de neurocientífics de primera fila va considerar necessari publicar un escrit en què defensaven apassionadament la tesi que el trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDH) és una malaltia real.

Es queixaven del fet que, davant d'unes proves científiques d'una evidència aclaparadora, els mitjans de comunicació sempre descrivissin el TDH com a "mite, frau o malaltia irrellevant", una creació deguda als professors massa estrictes o a un excés de televisió.

En els darrers anys ja no s'ha posat tant en dubte l'existència real del trastorn i les proves basades en el funcionament dels circuits neuronals i la genètica han estat més convincents i més complexes. Així i tot, últimament he llegit uns quants articles i assajos que fan servir l'atenció (o la falta d'atenció) com a símptoma o metàfora d'alguna cosa més gran dintre de la societat: de la multitasca, de les distraccions virtuals, de la sensació que la naturalesa de la concentració potser està canviant i que les persones se senten atrafegades, distretes i irritables. Però el TDH no és una metàfora. No és el desassossec i l'esvalotament dels alumnes de secundària quan se'ls priva de l'hora d'esbarjo, ni tampoc la distracció dels adolescents sociables en l'era dels smartphones . Tampoc no és la raó per la qual els vostres companys de feina consulten el correu durant les reunions o durant una conversa.

"L'atenció és un fenomen cognitiu realment complex, constituït per moltes peces", diu el doctor David K. Urion, que dirigeix el programa de trastorns d'aprenentatge i de neurologia conductual a l'Hospital Infantil de Boston. "El problema de què parlem quan ens referim a nens amb trastorns d'atenció es pot comparar amb el problema d'atenció selectiva que tenen altres nens de la seva edat. La pregunta és: en què es fixen i què passen per alt?" A més a més, el trastorn té una gran escala de graus, des del lleu fins a l'extrem. Els nens acostumen a ser hiperactius i impulsius, i les nenes, poc atentes. Una de les raons per les quals moltes nenes no obtenen el diagnòstic oficial és el fet que poden portar-se bé a l'escola i ser incapaces de concentrar-se.

"Encara hi ha moltes coses que no sabem", diu Bruce F. Pennington, professor de psicologia a la Universitat de Denver i especialista en la genètica i la neuropsicologia dels trastorns d'atenció. "Però en sabem prou per afirmar que és un trastorn d'origen cerebral i tenim nocions sobre quins circuits i quins gens hi estan involucrats". L'anàlisi radiològica de persones amb trastorns d'atenció ha detectat una activitat per sota del normal als lòbuls frontals del cervell, en els quals resideix el que s'anomena la funció executiva. Els científics estudien el recorregut de la dopamina i altres neurotransmissors que actuen en els circuits i porten informació des dels lòbuls frontals.

Un baix nivell d'activitat en un circuit concret podria ajudar a entendre la paradoxa aparent de fer servir estimulants com ara la Ritalina en el tractament de nens que ja semblen sobreestimulats. En molts nens amb TDH, aquests medicaments poden ajudar els circuits a funcionar amb més normalitat.

Tot i que les investigacions recents han identificat els factors ambientals que poden augmentar el risc de desenvolupament d'aquest trastorn, es considera que encara és més important el component genètic. El doctor Maximilian Muenke, cap del Departament de Genètica Mèdica del National Human Genome Research Institute, diu que entre els bessons univitel·lins, si l'un té el TDH, hi ha un 80% de probabilitat que l'altre també el tingui.

El mes passat, el grup de Muenke va publicar un article en el qual identificaven un gen (LPHN3) que s'associa tant amb el trastorn com amb una bona reacció als estimulants. Però ningú no creu que un sol gen sigui l'agent únic: així com l'atenció és un fenomen complex, també ho és la genètica dels trastorns d'atenció. Quan vaig preguntar al doctor Muenke si l'anàlisi genètica podia jugar un paper important en el tractament d'aquest trastorn, la seva resposta va ser prudent. Va dir que algunes vegades es podia preveure quins nens respondrien a un medicament concret i estalviar a les famílies la frustració de passar d'un medicament a un altre sense cap alleujament. "Realment crec que, a llarg termini, podrem desenvolupar una medicina personalitzada per a un nen amb TDH", diu, i afegeix que en els casos en què es coneix la causa o les causes subjacents, "aquest nen tindrà un tractament específic, ja sigui només un tractament conductual o amb medicació", i la medicació es prescriurà d'acord amb el cas particular de cada nen.

Potser moguts pel desig de deixar clar que el TDH és molt més que una metàfora de les distraccions de la vida moderna, els científics tot sovint citen exemples força anteriors a la invenció del terme. Urion cita Sir George Frederick Still, el primer professor britànic de medicina pediàtrica, que l'any 1902 va descriure aquesta síndrome amb precisió: parlava d'un nen "incapaç de mantenir l'atenció ni tan sols en un joc per més d'una breu estona", que a conseqüència d'això estava "endarrerit en les matèries escolars, tot i que en la seva conducta i en una conversa normal semblava tan llest i intel·ligent com qualsevol altre nen." Les circumstàncies de la vida moderna poden fer-nos creure erròniament que la cultura de la tecnologia i de la multitasca crea el trastorn. "Les persones tenen la idea que vivim en un món que propicia el TDH", va dir Urion. Està clar que no hauríem de conduir i enviar missatges alhora, va continuar, però "per a un pilot que portava un enorme vaixell de quatre pals al port de Boston prestar atenció també era una bona idea".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT