Teatre, virus i porno
“ La vida es una barca, dijo Calderón de la Mierda ”. Així ho han entès les components de la madrilenya companyia teatral femenina Primas de Riesgo, especialitzada a representar les obres de l’autor de La vida es sueño. Ofereixen un plantejament comercial senzill però contundent: pornografia a canvi de teatre clàssic.
Dit així pot semblar un contrasentit, però l’únic que fan Primas de Riesgo és seguir la fiscalitat que imposa el govern d’Espanya: les revistes porno gaudeixen de l’IVA reduït del 4%, mentre que al teatre se li aplica aquest salvatge 21% que ha donat un cop mortal a moltes sales i companyies. Si governar és fixar prioritats, les de l’executiu de Rajoy són ben clares: el porno abans que el teatre. Es veu que encara pertanyen a l’època de les revistes porcotes, i no s’han assabentat que gairebé el cent per cent del porno es consumeix avui en dia gratuïtament via internet, amb imatges en moviment i tot.
El cas és que Primas de Riesgo han decidit fer això que tant es diu ara: reinventar-se. Han decidit vendre revistes porno vintage, i per l’adquisició de cada revista obsequien el comprador amb una entrada per veure un dels seus muntatges de Calderón. D’aquesta manera no es queden sense públic, i el públic no es desdinera per poder degustar un clàssic damunt l’escenari. I, per si no fos prou, es pot endur algun exemplar antic de Clímax o Interviú, amb topless de Bárbara Rey o Natalia Estrada, segons l’època que enganxin. Qui no es conforma és perquè no vol.
Tal com explicava ahir en aquest mateix diari el crític Juan Carlos Olivares, una altra iniciativa recent i significativa és l’aparició de la revista digital El Virus, nascuda a Barcelona i que reuneix més d’una cinquantena de companyies teatrals. El Virus, com el seu nom indica, transmet un esperit feliçment tòxic, que dóna espai per a la reflexió però també per a la burla, i sobretot per a la solidaritat entre els artistes i les companyies que hi participen, i que no dubten a recomanar al lector els espectacles d’uns i altres. Un instrument de dinamització creat des de dins del gremi, i especialment idoni en temps de setge a la cultura com els que ha imposat el PP.
És digne de treure’s el barret que el sector de la cultura (i principalment el de les arts escèniques, el més castigat) no es rendeixi i que trobi maneres insòlites, irreverents si cal, de difondre la seva oferta quan el govern que hauria de protegir-la intenta ofegar-la. Però seria encara més d’agrair no haver de patir governants com aquests, que mantenen tot un ministeri de Cultura que no fa cap falta a ningú (com el de Sanitat, és un dels que té les seves competències més suposadament descentralitzades) i que al final només serveix per anar precisament contra la cultura. El ministre Wert té assegurat un lloc dins la història de la política cultural espanyola, si més no per haver propiciat una aliança insòlita entre la pornografia i el senyor Calderón de la Barca. I per haver alimentat l’aparició d’un virus. Benigne, això sí.
