Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Tribulacions d'un jutge espanyol

No tenen gaire misteri les raons per les quals el jutge Garzón cau com un tro a tanta gent. Prepotent, xulesc i amb un ego d'unes dimensions només comparables a les del seu afany de protagonisme, ve a ser una mena de Mourinho de la justícia. Fa gala de l'arrogància i l'atractiu (que per a alguns es converteix en repulsió) dels que tenen una seguretat absoluta en ells mateixos i van per la vida trepitjant fort amb les seves sabatotes. Va sortir socarrat de l'experiència política i la seva revenja va consistir en l'obertura del sumari dels GAL, una contribució decisiva a l'ocàs de Felipe González. Abans i després d'això, s'ha dedicat a col·leccionar causes que tinguessin, abans que cap altre, el valor d'afegir llustre a la seva estel·lar figura, que ha assolit fama internacional. I com que més que un servidor de la justícia és un justicier amb rivets pel·liculers, sovint aquestes causes les ha instruït amb els peus, com vam tenir ocasió de comprovar recentment amb el cas Pretòria. Suposadament s'arrenglera dins les files dels jutges progressistes, però d'aquell progressisme hispànic que va fer observar a Josep Pla que no hi ha res de més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres. En aquest sentit, entre els catalanistes se li professa una unànime animadversió, com a conseqüència de la ràtzia de detencions d'independentistes que va perpetrar amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, moltes de les quals van culminar en interrogatoris i tortures dins les estances policials més fosques. Si, d'acord amb el María Moliner, una de les accepcions de la paraula garzón és la de jove llibertí en el tracte amb les dones, no seria gaire exagerat afirmar que al nostre personatge se'l pot presentar com un macarra del sistema judicial.

I tanmateix ara Garzón seu al banc dels acusats, però no ho fa per cap de les raons esmentades més amunt (ni tan sols pel documental que Isabel Coixet va tenir a bé de consagrar-li), sinó per haver tingut la pretensió d'obrir una de les seves causes contra els crims del franquisme. Ah, pecador. Jutjar el franquisme a hores d'ara pot semblar una ocurrència excèntrica, però sobretot ha resultat ser temerària. Ha servit per donar peu a una aliança entre els enemics que s'ha creat Garzón al llarg dels anys dins la magistratura, que no són pocs ni petits, amb l'extrema dreta espanyola, que tampoc no és escassa ni disminuïda i que, a més, acostuma a actuar a calzón quitado , per dir-ho en castís. La coincidència, en la mateixa setmana, dels elogis segregats per tanta gent d'ordre a compte de la defunció del proboscidi de Palomares i del judici contra Garzón per haver gosat dir mal del franquisme, ens recorden que els tabús de la Transició no tan sols són vigents sinó que poden resultar letals. No sabem què serà de la carrera del jutge Garzón, i la veritat és que no ens importa. Però sí que sabem que cada dia cobra més rellevància aquella frase de l'escriptor falangista Eduardo Marquina: " España y yo somos así, señora ".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT