Velles anomalies que es difuminen

Si a data d’avui, 25 de febrer de 2015, algú em preguntés quin és el titular en relació al procés polític que es viu a Catalunya, proposaria tot just el que dóna títol a aquest article. Parlem, en primer lloc, de quina era l’anomalia. És ben fàcil d’explicar: només cal mirar enrere. Resulta que el nacionalisme català era i és clarament hegemònic, però mentre uns (CiU) festejaven d’amagat amb el PP, uns altres (ERC) entregaven la Generalitat al PSOE. Estrany panorama. La societat civil és la que va posar les coses al seu lloc, i detalls trivials que abans eren motiu d’absurdes disputes, de divergències artificials, han quedat enrere. Això no vol dir, però, que existeixi un bloc monolític que avança com una locomotora. Ni hi és ni hi serà mai, aquest bloc. Sortosament, Catalunya és una societat plural i madura, amb arestes i ondulacions de tota mena, no una realitat homogènia o plana. Benvinguts siguin els heterodoxos i els discrepants: això no és Corea del Nord ni la República Bolivariana de Veneçuela.

Catalunya representa altres engrescadores excepcions. La llengua catalana, per exemple, no és ni tan sols comparable amb la d’altres realitats nacionals que tampoc no disposen d’un estat propi. Dit sigui amb tot el respecte, ni pel nombre de parlants ni per les indústries culturals que té al darrere, el català no té res a veure amb el basc, el bretó o el gaèlic, posem per cas. Res de res. Nosaltres ja ho sabíem, però la comunitat internacional, en general, no. Ara l’anomalia ja comença a ser vagament coneguda, i això suposa un pas endavant més decisiu del que sembla. Una tercera i última raresa a destacar positivament: tant per part dels qui veiem les coses d’una manera com dels qui les veuen d’una altra, hem gosat per fi verbalitzar certs temes que solien generar veritables atacs d’epilèpsia dialèctica. Diem alhora que volem un referèndum per la independència i que la llengua més parlada a Catalunya és -i previsiblement serà- l’espanyol. Fa només quatre o cinc anys, la frase que acabo d’escriure hauria provocat commocions i desmais, perquè el que satisfeia a uns torbava els altres, i al revés. Heus aquí una altra anomalia que s’ha començat a difuminar i que, molt probablement, podem donar per superada. Això no vol dir -convé reiterar-ho- que les coses siguin ara molt més fàcils, ni que hàgim deixat enrere les nostres contradiccions, etc. No. Això només vol dir que el sol fet de verbalitzar un tabú fa que, per definició, deixi de ser-ho.

La lenta difuminació de l’anomalia també ha deixat enrere, crec que per sempre més, velles querelles entre Espanya i Catalunya. Totes les coses que ens havíem de retreure, o almenys les més importants, ja s’han posat damunt la taula i s’han discutit ad nauseam. Les discrepàncies continuen, per descomptat, però el to dramàtic, o fins i tot apocalíptic, dels informes de Margallo i companyia ja no desperta les passions impostades i com de sarsuela tronada de fa només un parell d’anys. Malgrat que potser no hi estigui d’acord, un ciutadà espanyol corrent ja admet, a aquestes altures de la pel·lícula, que la independència de Catalunya constitueix, si més no, una possibilitat real. Simètricament, molts independentistes catalans són conscients que el seu objectiu polític no s’aconseguirà per art de màgia, sinó amb una negociació política que, per força, implica gradualitats i concessions. Parlo de les opinions que em semblen majoritàries, evidentment. De matisos, els que vulguin.

L’objectiu de les eleccions del 27-S és aclarir-nos, és a dir, saber quants som els qui pensem d’una determinada manera i quants els partidaris d’altres opcions. Es tracta d’una cosa tan senzilla i escrupolosament democràtica com aquesta. Tan bon punt tinguem clar això -si és que s’arriba a aclarir amb el format previst- ens situarem mentalment en una altra pantalla, però serem al mateix lloc. Vull dir que haurà canviat el grau de legitimitat d’uns o bé d’altres, però la legalitat serà, en aquell precís instant, la mateixa. Des de la perspectiva d’un futur reconeixement internacional, aquesta distinció resultarà fonamental. Tot allò que pugui ser percebut raonablement com un simple acte sediciós, en canvi, no gaudirà de legitimitat democràtica. Les anomalies que havíem començat a esborrar amb molts esforços retornaran de cop i volta. Abans del 27-S convé repensar molt seriosament si les eleccions seran llegides com un plebiscit o bé com una temptativa desesperada. Encara som a temps de corregir o millorar el format.