Els americans no ho farien
Se’ns ha dit una infinitat de vegades que l’economia dels EUA va millor que l’europea perquè els americans han fet front a la crisi amb una política keynesiana (estimulant la demanda), mentre que Alemanya ha imposat el dogma neoliberal de l’austeritat, i que una de les manifestacions de la diferència és que el Banc Central Europeu (BCE) té com a únic mandat el control de la inflació, mentre que el seu equivalent, la Reserva Federal, té, a més, el d’estimular el creixement. En un principi, aquestes veus tenien un objectiu: aconseguir que la Unió Europea es fes càrrec d’una manera o d’una altra d’una part dels deutes dels estats membres (la “mutualització”); en els últims mesos, i també contra l’opinió dels alemanys, l’objectiu ha estat que el BCE compri massivament deute públic dels estats membres.
Els Estats Units ni fan ni farien cap d’aquestes dues coses. Vegem per què.
La guerra d’independència (1775-1783) ho va ser de cada una de les colònies contra la Gran Bretanya. Per finançar-la, les colònies es van endeutar. En acabar la guerra el deute resultava massa elevat per a la minúscula capacitat recaptatòria d’algunes d’elles, i pocs dels creditors esperaven recuperar la quantitat (en or) invertida. L’aprovació de la Constitució federal (1789) va introduir un nou agent en escena, el govern federal, que tenia una capacitat recaptatòria més elevada perquè era el titular dels drets de duana. El secretari d’Hisenda, Alexander Hamilton, va convèncer el govern perquè es fes càrrec del deute de les colònies (ara “estats”) insolvents. Els deutes van ser, així, mutualitzats, i va ser el govern federal qui els va redimir.
La cosa va acabar bé: els estats es van alliberar d’una pesada càrrega i el govern federal va guanyar pes i autoritat, que és el que perseguia el partit de Hamilton.
Però s’havia creat un mal precedent que es va materialitzar quan, després d’un període d’eufòria immobiliària i financera en què els estats es van endeutar per executar tota mena de projectes (en particular, l’equivalent als ferrocarrils del moment: els canals), el 1841 va iniciar-se una crisi econòmica. Vuit estats (entre els quals Nova York i Massachusetts) van declarar-se incapaços de fer front al seu deute. El 1843, el govern federal va elaborar un detallat pla per “rescatar” els estats en fallida, però el Congrés el va tombar per no fomentar, en paraules del moment, la “imprudència i extravagància”. Els estats afectats van haver d’apujar o introduir l’únic impost rellevant que tenien a mà: el de patrimoni.
Els americans mai no han revisat aquella dura decisió, de manera que ara estats com Califòrnia o Illinois, i ciutats com Detroit, s’han vist obligats a aplicar dures retallades en els serveis públics sense que la Reserva Federal compri els seus títols de deute públic (o sigui, els presti diners). La Reserva Federal només compra deute federal.
No és tan sols que els americans no fan el que aquí diem que fan; és que, a més, el fet que el BCE compri massivament deute dels estats europeus no estimularà la seva economia.
L’experiència històrica ens ha ensenyat que tallar el crèdit a una economia que va bé la deprimeix, que expandir-lo a una que va bé produeix bombolles especulatives (és el que va passar a Occident a partir del 2000) i que expandir-lo a una que estigui deprimida no té cap efecte (és el que ha passat al Japó des del 1991). Per altra banda, el BCE ja ha inundat l’eurozona amb euros: des de l’inici de la crisi, mentre que la dimensió de l’economia ha crescut un 7%, la quantitat d’euros ha augmentat més d’un 50%. Se suposa que l’expansió monetària estimula perquè redueix els tipus d’interès, però és que aquests no poden baixar més, perquè són o negatius (entre bancs) o baixíssims (entre bancs i particulars). Creure que el BCE estimularà l’economia a base de comprar deute dels estats amb euros sortits de la impremta és creure en la màgia.
Els alemanys no són keynesians, però tampoc no són neoliberals. Cap de les dues escoles que es disputen la primacia intel·lectual en el món econòmic anglosaxó (i, de retruc, entre nosaltres) ha dominat mai el pensament germànic. Ells creuen en la competitivitat. Miren les economies dels països meridionals i no n’hi veuen. Tampoc no creuen que l’estat del benestar es pugui pagar imprimint bitllets. No són germanes de la caritat, i ni tan sols són els nostres amics, però tenen raó: estem perdent el temps i les energies amb solucions equivocades. El nostre problema no és el deute, sinó la competitivitat i la fiscalitat. Fins que no deixem de prioritzar els AVE i la construcció i fins que no aconseguim que els qui han de pagar impostos els paguin, mai no arribarem enlloc.
