Publicitat
Publicitat

On anem?

Costa veure on som i on anem. Mirem al nostre voltant, sentim el que ens diuen i no acabem de veure on és l'horitzó. Són tantes les incongruències, injustícies i falsedats de què viu la nostra vida social. Espanya, per exemple, rep el Papa de Roma amb una pompa inusual i una parafernàlia de representacions polítiques mai vistes a França o Alemanya, com si encara fóssim a l'Europa que començava als Pirineus. És que és un cap d'estat, diuen. Sí, però d'un estat que neix el 1920 amb els Pactes de Letrán signats pel papa Pius XI i el feixista Benito Mussolini. Tot i així, ser cap d'estat no dóna dret a visitar països denigrant lleis aprovades pel seu Parlament, i fer-se pagar per l'erari públic del país que visita, per catòlics i laics ("intolerants i fanàtics", els qualifica Rajoy), els 50 milions que costen les macrocerimònies mentre el 20% de la població està a l'atur i es retallen sense pietat les aportacions als més necessitats o es tanquen plantes d'hospital i quiròfans com a la dolça Catalunya.

Què hi feia Zapatero, el cap d'un país aconfessional, al costat del Papa? Per què ha autoritzat aquesta exhibició de poder i les despeses que comporta? En veure'l recordàvem com la majoria de votants havien posat l'esperança en el seu ideari progressista, la primera mesura del qual, crèiem, és la separació de l'Església i l'Estat. Res d'això ha passat, al contrari, sembla que tornem a l'Església del franquisme.

En un altre ordre de coses que també ens afecten, veiem el món occidental en una crisi que segueix endavant cada vegada amb més força. Les solucions que s'apliquen no han servit de res: augmenten el deute i l'atur, i a sobre no s'estimulen el consum i el creixement, les fites dels neoliberals per aconseguir el benestar social. Hi ha alguna cosa que no funciona. O potser és que ens hem cregut tant el que ens diuen els mitjans, la majoria dels quals són en mans del poder financer, que no acabem d'acceptar el que no tenim més remei que veure encara que no entenguem d'economia: una altra versió de la crisi segons la qual són els mateixos poders financers -contant-hi, esclar, la banca i els especuladors- els que l'han provocat, els que tenen a les seves mans els governs i les institucions i els fan aplicar mesures que retallen drets als més pobres perquè els més rics augmentin els seus beneficis. Que és el que està passant, com si només volguessin que la crisi es perpetués.

El ciutadà es pregunta per què enlloc no es parla de l'evolució d'Islàndia, un país que no va acceptar ni el préstec de l'FMI per cobrir les pèrdues dels bancs britànics, ni va voler aplicar les mesures que se li exigien. Li pronosticaven l'ensorrament i està millor que nosaltres. Vol dir que no només hi ha una solució per a cada problema i no sembla pas que la nostra hagi estat la més correcta. Que els duríssims plans d'ajust no funcionen ho veiem nosaltres, la gent del carrer, però també els savis de l'economia del món que ens adverteixen que si se segueixen aplicant és ben possible que ens portin a la recessió. No són economistes marxistes ni keynesians sinó d'ideologia conservadora que treballaven en l'equip de govern de G.W. Bush i Ronald Reagan, o importants inversors que defensen la seva teoria en diaris i revistes de prestigi internacional com The Washington Post , The New York Times i Financial Times , entre molts d'altres.

I mentrestant els candidats a governant de tot el món segueixen prometent que no retallaran drets, com abans de guanyar les eleccions ho feren Cameron o Artur Mas. Igual que ho farà el senyor Rajoy del PP, que per més que ha dit i repetit que no hi haurà retallades, si arriba al poder serà el primer que farà, abans fins i tot d'anar a la catedral de l'Almudena perquè li cantin el Te Deum . Retallades i augmentar les subvencions a l'Església, esclar.

No sabem on som ni què passarà, però anem entenent que ni el creixement ni el consum incontrolats que practicàvem i que tant busquen els neoliberals, ni l'economia del poderós mercat substituint les nostres ideologies com ens prediquen a tota hora, són solució justa per a un món que es va destruint ni per a les societats que s'empobreixen i esclavitzen. No volem pidolar sinó exigir, i tampoc no volem ser clients en comptes de ciutadans, perquè sabem que no hi haurà mai solució per a la crisi si no comprenem i acceptem una realitat que ens hem deixat imposar, i que si no recuperem la ideologia oblidada, oculta sota l'ànsia d'un món regit per l'especulació, mai no serem capaços de lluitar per ideals més justos i solidaris i seran irrecuperables els segles que hem perdut d'avenços en drets socials. Sí, ja ho sé, aquesta és també una feina essencial i urgent per a les esquerres.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT