Publicitat
Publicitat

Sense ànim d'ofendre

El públic d'un diari conforma una comunitat imaginada, i qui hi escriu té al cap un tipus de lector. El meu és un lector capaç d'extraure el suc intencional d'un missatge compacte bastit amb referències de valor semàntic circumstancial. Un lector culte però també intel·ligent, en el sentit generós d'aquesta paraula. Que una bona part dels lectors de l'ARA responen a aquest tipus en dóna fe la qualitat dels comentaris que alguns es prenen la molèstia de posar a peu d'article. No em refereixo només als que simpatitzen amb l'opinió de l'articulista, sinó també als que l'estimulen amb una discrepància civil i mesurada que respon a la talla d'aquest diari. Cada article és una sageta disparada amb millor o pitjor punteria. Un cop publicat, ja no es pot matisar en vista dels comentaris. L'articulista no té dret de rèplica. És el preu del privilegi de triar el tema i disposar d'uns minuts d'atenció, que tanmateix ha de guanyar-se article rere article.

L'únic recurs de matisació de què disposa el columnista és l'al·lusió obliqua, i encara sols quan la intervenció del lector és símptoma d'alguna qüestió impersonal, quan l'anècdota traspua la categoria. És a la categoria que m'adreço en aquest article. La majoria dels que escrivim a la premsa coneixem aquell lector que, més que comentar l'article, l'aprofita per lluir erudició vingui o no vingui a tomb. És una manera de parasitar el text amb l'excusa d'un diàleg inexistent. Deixo de banda el comentari contra la persona, feliçment rar en aquest diari, el que agafa el rave per les fulles o el que retreu haver oblidat qui sap quin detall importantíssim, sense tenir en compte que la columna té un nombre fix de caràcters que cal economitzar. El que m'interessa com a categoria sociològica és el comentari exhibicionista. El seu autor em recorda Leopold Bloom, el protagonista de l' Ulisses . Sentint-lo perorar en una taverna (perdó, al pub de Barney Kiernan), un altre personatge pensa que si hom recull un bri de palla de terra i diu, "Mira, Bloom, veus aquesta palla? És una palla", l'al·ludit en parlaria una hora seguida. La pedanteria és la maledicció dels talents escapçats per l'estretesa dels llocs. Dublín 1916 i Barcelona 2012 no són iguals ni en densitat ni en magnitud, però ambdues ciutats són espais semiprovincians amb més talent flotant que nínxols professionals on col·locar-lo. El resultat d'aquest desequilibri sempre ha estat l'emigració o la frustració. I la frustració porta aparellada la compulsió de manifestar l'autoestima saltant a la plaça, com els espontanis a les curses de braus.

Catalunya és massa petita per encabir-hi tot el talent que hi brolla i no té més remei que estimular-ne la fugida. L'emigració descomprimeix un ambient amb escasses sortides professionals, però sostreu els enginys més competitius i adaptables. Darrerament s'ha parlat de la marxa dels joves més formats, però s'és insensible a la dimensió real del problema. L'emigració científica i tècnica és l'única que preocupa, i l'única que s'intenta estroncar obrint espai a noves carreres. En canvi, les humanitats i tot el que suposa reflexió sobre el que Walter Lippmann anomenà "el quefer de la gran societat" no preocupen ni poc ni molt les elits político-econòmiques, que semblen convençudes que les idees sorgeixen per generació espontània. En el camp de la reflexió ideal Catalunya té professionals homologables als de les metròpolis de la cultura. El que falla són les estructures, de vegades per injustes, preterint la vàlua al parentiu o l'oficiositat, d'altres per insuficients, i en tot cas per restar al marge dels circuits internacionals que determinen els criteris i sancionen els estàndards. La insuficiència provoca un desequilibri entre capacitat i realització, i de retop la compensació que es manifesta en aquella actitud tan catalana de "a mi ningú em dona cap lliçó", o en la involuntària confessió d'impotència de qui acusa de prepotència tota cuca que treu el cap per damunt del raser. El drama silenciat d'aquest país és la gran quantitat de talent encallat en carreres atrofiades i la consegüent confusió entre crítica i malícia. La crítica és una funció social saludable, necessària i mal pagada. Massa sovint ha de conformar-se cobrant amb amor propi, una moneda en la qual ningú accepta xavalla. Heus aquí el perquè de l'oscil·lació entre elogis hiperbòlics i condemnes iconoclastes. Dic que és un drama, perquè si l'erudició per l'erudició és estèril, l'amor propi que hi ha al darrere de tota pedanteria, orientat cap a finalitats amb sentit, produiria el nivell de debat que l'Antoni Bassas en un article recent desitjava que es donés a Catalunya i, potser exagerant una mica, també en aquest diari.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT