Publicitat
Publicitat

50 anys d'un clàssic imperible

L'any 1962 és de bon recordar per a la cultura catalana. En aquell temps un escriptor ja madur, febrilment addicte -segons pròpia confessió- a Tabacalera i a la casa Magno, culmina una trajectòria destacadíssima publicant un bon grapat de llibres alhora. L'escriptor és Joan Fuster i dos d'aquests volums, El País Valenciano i Nosaltres, els valencians (el primer títol de la nounada Edicions 62), el projectarien directament en la llegenda.

El País Valenciano era un encàrrec de l'editorial Destino. S'inseria en una col·lecció de guies de viatges que comptava amb noms com Pío Baroja o Josep Pla. Fuster hi va esmerçar la seua corrosiva ironia. Ningú estava autoritzat a esperar d'ell un llibre convencional, amable i amè, fidel als tòpics de la " tierra de las flores y el amor ". I, en bona lògica, no el va fer. El País Valenciano , en realitat, és una formidablement engrescadora visió del territori allunyada de qualsevol complaença, però també imbuïda d'un profund respecte. Com a bon patriota crític (els altres, els patriotes tout court , no li interessen, ni a mi tampoc), Fuster estimava i odiava el seu país. Cinquanta anys després, jo mateix he escrit un Viatge pel meu país (3i4) -que es publicarà en poques setmanes- per a comprovar si els punts de vista de Fuster tenen encara vigència. I és exactament així.

Al capdavall, en mig segle han canviat coses essencials (de la dictadura a la democràcia, del desenvolupisme a la crisi, tot passant per una falsa abundància) però els valencians, substancialment, continuem sent una societat perplexa, "en perpètua somnolència digestiva", tal com va diagnosticar encertadament el nostre autor.

Nosaltres, els valencians , específicament, ha estat objecte d'una completa exposició al centre cultural La Nau de la Universitat de València. La mostra es va cloure el passat 18 de març, però vaig decidir no perdre-me-la. És un repàs afortunat per tota la iconografia fusteriana, incloent-hi els quadres i escultures de la seua col·lecció personal i el visionat de fragments de la cèlebre entrevista televisiva realitzada per Montserrat Roig. Aquest programa, per entendre'ns, és l'equivalent del A fondo que Joaquín Soler Serrano va dedicar a Josep Pla. Un Pla, per cert -etern còmplice de Fuster- que va saludar la publicació de Nosaltres... amb una frase premonitòria: "El libro, escrito pensando en el futuro, está destinado a durar muchos años. Es un acierto asombroso " ( El Correo Catalán , 24-6-1962).

Em passege per l'exposició. Hi trobe Francesc Pérez Moragón, un dels seus curadors: un home expressivament auster, de praxi sòlida i un fons cultural ampli. El felicite per la mostra i pel catàleg consegüent, que és magnífic. Li recorde, però, que tots els fusterians tenim el deure moral de solucionar l'afer de la Casa Museu Joan Fuster a Sueca, la llar natalícia de l'escriptor que ja no és casa i encara no és museu, i que s'assembla massa desoladorament a un temple sense déus. Hi coincidim. Qui governa a Sueca? "Tots contra el PP". Entesos.

Eixiré de l'exposició i me n'aniré a fer un cafè a l'Hotel Inglés, a la terrassa que té davant per davant del Palau del Marqués de Dosaigües. La porta principal del palau, amb decoració barroca, és justament cèlebre. La bigarrada composició, l'acumulació enervant, la metàstasi febrosa s'adiu molt bé amb el "caràcter valencià". És a dir, tot allò -el massís de la raça- que va saltar com un sol home davant les incitacions fusterianes. Ja se sap que aquests llibres de Fuster van encetar una agra polèmica que el va perseguir durant tota la vida. L'acusaven de catalanista . Al llibre de signatures de l'exposició hi ha encara rastres de la vella disputa. ¿Per a què serveixen aquests llibres de signatures ? Són un curiós precedent dels comentaris d'internet, on massa sovint la gent passa de la lloança a l'insult sense terme mitjà. ¿Qui llegeix, després, tot això? M'imagine un funcionari vell i ullerós, repassant escèpticament cada signatura, cada felicitació o exabrupte...

1962 és també l'any en què un jovencell xativí aplegà un grup de valencianistes recalcitrants en un bar de la plaça Rodrigo Botet de la ciutat de València. Hi cantà per primera vegada una cançó que havia compost tres anys abans al seient de darrere d'una moto. La peça era Al vent , la presentava el mateix Joan Fuster i amb ella la generació del 62 afegia un component insospitat al moviment: un líder de masses.

I de tot això fa ara cinquanta anys, i res ha tornat a ser ja igual des de llavors.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT