Publicitat
Publicitat

Quan arribi el setembre

El setembre sempre apareix a l'escenari de l'estiu com una cosa temuda, molesta. El setembre també simbolitza aquesta assignatura pendent que, qui més qui menys, tothom té en les seves vides. Potser és per això que aquest setembre també pot tenir un punt de romanticisme amb el record d'aquest " volver, volver, volver, yo sé perder, yo sé perder... " de la ja enyorada Chavela Vargas, a qui ja tan sols m'agradaria desitjar-li " ojalá que te vaya muy bonito… "

Però el setembre, sobretot, és símbol d'exàmens, d'assignatures per recuperar; crec que encara avui tinc somnis en què m'he d'examinar d'alguna matèria. Encara que també, com periòdica pura, les reformes educatives suprimeixen els exàmens de setembre perquè, poc temps després, es torni a discutir si seria bo reintroduir-los; així solen ser els debats educatius a casa nostra, sense vocació de pacte ni de permanència en el temps. Personalment els exàmens de setembre sempre m'han semblat força absurds: no té gaire sentit pensar que és possible recuperar en un estiu tot allò que no s'ha treballat durant el curs. A la universitat hi havia una llarga tradició d'aquests exàmens que, afortunadament, amb el pla Bolonya han perdut sentit i s'han reduït força. Esclar que ja veurem si el curs vinent ens arriba la contra-Bolonya , cosa que, tot sigui dit, no m'estranyaria gens…

Pel que fa al curs polític, no sembla que la idea de recuperar assignatures pendents durant l'estiu hagi quallat gaire, sinó més aviat al contrari. Tinc la impressió que ens hem guanyat un gran suspens durant l'hivern, i dubto molt que totes les decisions que han quedat pendents per al setembre es resolguin i que, com deia aquella famosa cançó dels anys seixanta, ens trobem que " cuando llegue septiembre todo será maravilloso ".

Primera assignatura pendent: el pacte fiscal. Ara ja sabem que el demanarem de forma clamorosa i que ens serà denegat amb la mateixa efusió amb què el reclamarem. Davant d'aquest resultat, com és lògic es posarà sobre la taula la necessitat de celebrar unes eleccions anticipades a les quals, també seguint el sentit comú, l'hauria de succeir un referèndum sobre l'autodeterminació. Tot això, esclar, suposant que el partit majoritari al govern actual, és a dir, CiU, obtingui uns bons resultats. Ara bé, el president Mas em sembla un home seriós i no gaire arrauxat. Podrà agradar més o menys, però crec que ningú no el pot qualificar de frívol, de no meditar bé les coses; tot el contrari: crec que sap prou bé cap on va. En conseqüència, a mi no em preocupa gaire el què -intueixo que el té més o menys traçat- sinó més aviat el com.

Aquest estiu, com ha passat durant l'hivern, hem debatut molt el futur de Catalunya i d'una manera gairebé natural s'ha anat perdent part de la por que existia a les solucions que impliquen la independència. De manera que aquest tema, si més no, ja no espanta, o dit en altres paraules, es comença a veure com una fita possible, potser no immediata, encara plena d'incerteses però amb algunes perspectives i amb certes possibilitats.

Ara bé, com he dit abans, el què és una cosa i el com n'és una altra. Entenc o intueixo que podem arribar a la independència, però no només cal una anàlisi profunda sinó també idees innovadores per poder traçar el com. Si realment ens encaminem a convertir-nos en estat, o si pretenem ser-ho, més enllà de la qüestió identitària -que per descomptat em sembla fonamental- em vénen al cap infinitat de preguntes: qui tindrà dret a accedir a la nacionalitat catalana? Què passarà amb aquelles persones que no la vulguin i sempre hagin viscut al territori? Tindran la consideració d'estrangers? Què passarà, per exemple, amb les empreses espanyoles instal·lades a Catalunya? I al revés, aquelles catalanes situades en territori espanyol? Com es computarà el sistema de pensions i de la Seguretat Social? Quin model impositiu escollirem? I educatiu? I sanitari? Tindrem una sola llengua?

En un moment se m'acuden tantes preguntes que m'adono que el contingut és molt important. Comença a ser imprescindible que parlem no del dia després sinó del país en què ens agradaria viure. És el moment d'obrir grans debats amb una participació ciutadana massiva, el moment d'informar-nos bé i d'aprendre, de valorar per igual sentiments i raó, d'estudiar pros i contres.

I encara ens queden molts altres dubtes que haurem d'"aprovar" aquest setembre: serem un país intervingut? Podrem resistir-ho? Serà capaç Mariano Rajoy d'aguantar la pressió europea? I el PSC, trobarà finalment el seu líder?

Hem tingut un mal curs, certament i, en conseqüència, ens queda molta teca per al setembre.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT