Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

A bona hora

Li ha costat una mica, però Joan Carretero ha arribat a la conclusió que la força de referència de l'independentisme català ha de ser ERC. Ja va avisar el doctor Johnson que l'ésser humà es distingeix per la capacitat de trobar una solució òptima a qualsevol problema lògic que se li plantegi: a condició d'haver assajat prèviament totes les altres possibilitats imaginables. En el cas de Carretero, aquest procés resulta encara més notori perquè el que fa és seguir un circuit mental en forma de bucle, que inclou una marrada més aviat llarga per tornar allà on era a l'inici. Preguntat per Marc Colomer sobre si es planteja tornar a ERC, el líder de Reagrupament responia que no hi podia tornar perquè n'està expulsat (que és com dir: "Hola? Hi ha algú?"). I, seguint el mateix rampell de clarividència, advertia que "el moviment independentista ha quedat fragmentat i malmès". Sort que ens ho diu ell, perquè si no, és possible que ni ens n'haguéssim adonat.

A la foto que il·lustrava l'entrevista, Carretero adreçava a la càmera una mirada un pèl rebregada, molt lluny de la del caporal que no fa tant tronava reclamant regeneració política i desdejunava crisis internes que reforçaven (encara més) el seu lideratge indiscutible. Però la compunció del metge de Puigcerdà és extensiva a altres dirigents independentistes. Carod i Puigcercós -cadascú a la seva manera, per descomptat- traspuen, cada vegada que compareixen en públic, un deix de rotunda malenconia per èpoques més venturoses i cada dia més llunyanes. Ridao, que en el seu caient irònic uneix un indiscutible rerafons líric, extravia la mirada a la recerca d'espais oberts per on encara corrin lliures els búfals. I fins i tot Laporta, que manté el somriure trapella i un pèl desafiant dels dies del triplet, arrufa de tant en tant les celles i es capfica en un gest interrogatiu, com si no acabés de sentir-se segur d'alguna cosa en relació amb la seva nova vida com a parlamentari suposadament enragé .

En resum, tots fan una cara de pomes agres més o menys considerable. A Reagrupament i a Esquerra els ha calgut una hòstia electoral inapel·lable perquè s'obrin vies de reflexió que convindria que fossin fecundes. En el cas de Solidaritat la cosa és més complicada, perquè passar de zero a quatre diputats sens dubte és un èxit, però no deixa de ser un èxit directament lligat a una cosa tan volàtil com la popularitat del seu líder, que de moment es limita a gesticular rere les figures d'Alfons López Tena i Uriel Bertran. Artur Mas, mentrestant, s'ho mira hieràtic, aferrat al seu timó presidencial.

Joan Carretero ha executat una de les seves paràboles i ha tornat al punt de partida per acabar dient que ERC ha de ser el pal de paller de l'independentisme català. Per la història, la força i la implantació del partit republicà no sembla mala idea, tot i que ja hi podíem haver arribat abans. Però en fi, ja està bé. Ara només fa falta que tots els altres també s'ho creguin. Començant per ERC, esclar.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT