Publicitat
Publicitat

La cacera al rei

El terratrèmol mediàtic provocat per la reial cacera africana d'elefants ha desfermat un debat que, encara que soterrat, reapareix sovint als mitjans: el paper de la Corona en el moment polític actual i les seves perspectives de futur.

Més enllà del fet que el rei hagi demanat públicament perdó per l'error comès, han pres molt protagonisme les foteses interessades de tot color: les del debat carnívor de la premsa rosa, de l'antijoancarlista de perfil blau i de l'antimonàrquica de perfil roig, i també de la verda escabrosa. Potser caldria que en una societat desenvolupada s'abordessin serenament algunes qüestions potser més rellevants i que afecten directament la governança de l'Estat: el posicionament institucional de la monarquia, la distinció entre públic i privat en l'exercici de les seves funcions o la transparència en aquest mateix exercici. I tot això lluny de posicionaments viscerals, prejudicis i excessos de testosterona partidista.

El posicionament institucional de la monarquia en el model d'estat se centra en el seu paper com a òrgan de l'estat, i no com a poder d'aquest, que no ho és. Això vol dir que és exclòs del seu abast l'exercici del poder, que resta atribuït al legislatiu, executiu i judicial. En resum, aquell exercici del poder no li és factible a la Corona, i les seves actuacions han de ser ratificades expressament o tàcitament pels poders constituïts per la sobirania, que rau en el poble. Si la Corona no exerceix el poder, què és el que la fa tan atractiva als qui gestionen interessos? Evidentment: la seva capacitat d'influència. El problema rau en el fet que aquesta capacitat d'influència, si no és transparent, si s'exerceix a l'ombra, resta exclosa del control dels poders constituïts i es presta a desviacions i a la sospita generalitzada, justificada o no, d'afavorir interessos privats. Primera conclusió: l'exercici de les funcions de la Corona, fins i tot l'exercici d'influència, ha de ser transparent als poders de l'Estat, que no vol dir necessàriament públic.

L'exercici de les funcions de la Corona requereix, a més, un control i coordinació amb els poders de l'Estat que fa necessari que fins i tot els seus viatges de caràcter privat hagin de ser planificats i, sobretot, prioritzats. Això no vol dir necessàriament que les seves activitats privades hagin de ser públiques, però sí que han de ser conegudes per qui les ha de conèixer en nom d'una bona governança. Segona conclusió: les prioritats de l'Estat la setmana passada (almenys les prioritats conegudes) eren l'aleshores possible i ara efectiva expropiació de Repsol a l'Argentina, la tempesta financera sobre el deute espanyol i la cimera iberoamericana a Colòmbia. Les vacances i caceres, si era el cas, havien d'esperar.

Parlar del rei és, també, parlar de família reial i de família del rei. La primera té implicacions institucionals i, per tant, ha d'estar sotmesa a controls pel que fa a les seves activitats públiques i també privades -especialment mercantils- per esvair tot tipus de dubte. La segona, sense implicacions institucionals, hauria de poder justificar les seves activitats privades precisament per la mateixa raó. En aquest cas, però, aquestes actuacions han de poder excloure totalment qualsevol sospita d'aprofitaments privats de la capacitat d'influència de la Corona. Només cal recordar el cas Urdangarin. Tercera conclusió: cal plantejar un exercici de transparència sistemàtic en les activitats públiques i privades del cercle familiar del rei.

Un debat monarquia-república centrat en una cacera del rei no és propi de democràcies sòlides. Si la defensa de la república s'ha de basar en la destrucció anecdòtica de les institucions i no en l'argumentació sòlida d'un desig de millor govern només assolirem el caos. ¿Algú és capaç d'excloure totalment la capacitat de cometre errors dels presidents de repúbliques? Clinton, Chirac o recentment el d'Alemanya n'han comès de clamorosos. Hom dirà: el que passa és que, a diferència dels monarques, els presidents o han dimitit o no han estat reelegits. Certament, un país democràticament madur ha de poder plantejar amb llibertat i serenor la forma d'estat que desitja. No tinc gaire clar que una república presidida per alguns dels líders, presents o passats, dels partits estatals espanyols fos més eficient i adequada a les circumstàncies que l'actual monarquia. Quarta conclusió: el debat sobre la monarquia basat en una cacera del rei es converteix, de manera poc intel·ligent, en una cacera al rei.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT