¿Estem de debò contra les fronteres?
La duríssima imatge de l’Ailan mort a la sorra marca un abans i un després en la mala consciència europea davant la immigració i exacerba la idea, subratllada per l’opinió publicada, d’una UE de bons i dolents. Bons, els ciutadans i el seguit d’iniciatives que ara van sorgint, com la de les ciutats refugi. Dolents, les institucions i sobretot la Comissió, embarrancada en egoismes d’estat i un mercadeig de quotes. És la idea que l’audiència vol sentir, la que es pot resumir dient: “No ens mereixem els polítics que tenim”.
Contradient-la, i irritant el lector, goso dir que els polítics que tenim són bastant els que ens mereixem i que com a societat no som tan millors que ells. No ho som en la pràctica,per molt que en la teoria ho vulguem i ho puguem ser. Vivim en un dia a dia d’indiferència glacial -no tots, la majoria- amb una immigració que ja fa temps que és aquí, ficant-se dins dels contenidors a tocar de casa, dormint a la serena a un pam del nostre confort. Vivim en un infantilisme emocional que esclata en episodis d’exaltada i plorosa solidaritat i de seguida torna a estar pendent de l’últim fitxatge del Barça. És una solidaritat ciclotímica. Avui voldríem acollir tots els immigrants però el polític que ens faci cas serà demà durament castigat a les urnes per haver obert la porta. Res no faria créixer tant les expectatives electorals d’un senyor alt de Badalona com una entrada massiva d’immigrants.
No anem al fons del debat, que és fer-se la pregunta -també duríssima- de si és possible construir una civilització sense fronteres, sense algun control dels fluxos migratoris. Ens estimem més no saber, perquè no ens deixa ser prou progres, que l’únic que avui frena el Tercer Món d’envair un Primer que veu cada dia, idealitzat, en milions de pantalles, és que quedar-se on és sigui encara més assenyat que el calvari que li suposa intentar arribar-hi. ¿Acceptaríem de bon grat la invasió que comportaria convertir aquest calvari en un via expedita?
No, em direu, no volem això. El que voldríem és acollir refugiats polítics que estan en perill de mort al seu país. Per humanitat i perquè, com a Primer Món, també som en part responsables de la barbàrie bèl·lica i integrista de la qual fugen, creiem que no els podem girar l’esquena. No hi puc estar més d’acord. Acollim-los. Acollim-ne tants com puguem. Però siguem conscients que això ens obligarà a aixecar una altra frontera -també duríssima- entre els refugiats polítics i els immigrants econòmics. D'aquesta frontera, que ja no pot ser més tènue i discutible –de la frontera entre la guerra i la misèria–, n’haurem de fer un mur inexpugnable en el qual continuaran deixant-hi la vida homes, dones i criatures. Si això se’ns fa insuportable, si ens indigna, girem tota la indignació contra els polítics, però no pas per insultar-los sinó per reclamar-los l’únic remei que podem assumir per estroncar, a la llarga, el dramàtic degoteig: que més diners dels nostres impostos -discretament, sense tómboles ni festivals- vagin a parar a la cooperació internacional. D’això jo en diria una solidaritat madura.
