Publicitat
Publicitat

La democràcia espanyola, pendent avall

Entre 2014 i 2015 el sistema polític espanyol va estar a la vora de la implosió. L’emergència de Podem, que llavors era encara tota una incògnita però que durant uns mesos va encapçalar les enquestes, s’afegia a la crisi catalana, que en els mesos abans del 9-N plantejava un repte important. La combinació d’aquests dos processos amenaçava greument l’ statu quo, per bé que els resultats electorals de Podem, tot i que molt destacats, van resultar finalment menys amenaçadors del que es podia esperar. L’operació Ciutadans i l’acord PSOE-PP per la investidura de Rajoy, juntament amb l’inici de la (desigual) recuperació econòmica i potser també alguns errors estratègics de Podem, van desactivar en part aquest front. Avui, el sistema de partits espanyol s’ha redefinit, però no hi ha una amenaça imminent de desfeta i més aviat sembla que el PP es consolida al poder.

En canvi, el procés català té una lògica pròpia, i no era només un subproducte derivat de la crisi econòmica. Per això es troba, avui, en el seu punt de màxima intensitat. Ha esdevingut el principal factor d’inestabilitat política a què s’enfronta l’Estat. Malauradament, perquè la combinació d’aquests dos processos podria haver suposat un motor de transformació democràtica i de redefinició profunda de les relacions de poder a l’Estat. Fins i tot si tot plegat no hagués culminat amb la independència de Catalunya, en aquell escenari el resultat podria haver sigut el de l’aprofundiment democràtic i la reconfiguració de l’arquitectura institucional espanyola.

Ara, en canvi, fa l’efecte que l’Estat se sent prou fort per fer front a la qüestió catalana sense acceptar cap transformació. Tanmateix, la idea que l’Estat pot aguantar l’embat del referèndum preservant l’ statu quo és il·lusòria. Sigui com sigui, el que està passant a Catalunya és un factor de redefinició, de facto, de la democràcia espanyola, però en sentit autoritari. El que estem vivint fa mesos, però amb més intensitat els darrers dies, no forma part de la normalitat democràtica: ni les prohibicions dels debats al Parlament, ni els judicis als responsables del 9-N, ni l’ús dels cossos policials, ni la conversió del Tribunal Constitucional en una mena de jutjat de guàrdia al qual el govern pot acudir quan vulgui per obtenir el que vol. La persecució d’impremtes, paperetes, mitjans de comunicació i actes és un pas més en aquesta direcció.

No oblidem que l’estat espanyol ja ha fet gimnàstica autoritària al País Basc: tancament de diaris, il·legalització de partits i organitzacions polítiques, persecució judicial a activistes polítics, etc. Tot allò s’emmarcava, i buscava justificació, en un context de violència d’ETA. Però possiblement ha contribuït a la situació que el que pretén fer l’Estat a Catalunya ara sigui més fàcil de fer. Un cop s’han travessat algunes línies, és més fàcil tornar-ho a fer. L’argument legalista i constitucional, que els emparava llavors, els segueix emparant ara. Efectivament, l’ordenament jurídic i els seus intèrprets són prou flexibles per acomodar molts abusos autoritaris, només cal un context ideològic prou cohesionat. I sembla que, amb alguna excepció rellevant (de la mà de Podem, fonamentalment), a Espanya hi regna un consens polític i mediàtic molt ampli sobre la política de mà dura amb els catalans. La fabricació d’un relat segons el qual la convocatòria d’un referèndum equival a un cop d’estat contra la democràcia no és aliena a la necessitat de dotar de cobertura ideològica la repressió que es prepara.

Tanmateix, el marge de l’Estat per intensificar la repressió no és il·limitat. La mobilització, àmplia i pacífica, d’un segment molt gran de la societat catalana és el primer obstacle que hauran de superar. El segon és la determinació dels responsables de les principals institucions d’arribar al final en aquesta convocatòria i assumir-ne els costos. La imatge del conflicte que aquests dies projecta la premsa internacional és un altre factor a tenir en compte. Certament, no propaguen el relat de l’independentisme, ni de bon tros. Però tampoc el de l’Estat, i això és molt important, perquè sense aquest relat previ -el del cop d’estat-és molt més difícil de legitimar la repressió. Ara mateix, la il·lusió d’aturar el referèndum amb una intervenció quirúrgica i indolora ja s’ha demostrat inviable. L’Estat s’haurà d’embrutar molt les mans per aturar això, i fent-ho sembrarà la llavor d’un conflicte sostingut en el temps.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT