Publicitat
Publicitat

El desempat

Venia a dir Gaziel que la tragèdia de Catalunya és que havia tingut en els darrers segles prou força per no desaparèixer del mapa, però no tanta per aconseguir un reconeixement polític satisfactori. Ho deia amb altres paraules, esclar. I es pot dir encara d'una manera diferent: en els últims tres segles, Catalunya -o si es vol el catalanisme: la consciència de la catalanitat- no ha tingut prou força per assolir un model d'estat en què es pogués sentir còmoda, una Espanya veritablement plural, un federalisme amb reconeixement del caràcter multinacional, un estat propi independent. Però Espanya tampoc no ha tingut prou força per aconseguir dur a terme el seu projecte d'uniformització a la francesa i esborrar el sentiment de pertinença diferencial dels catalans.

Aquest doble fracàs, aquesta doble feblesa -o aquesta doble força, segons com es miri- ens ha dut a una mena d'empat perpetu, agre, malhumorat i avorrit. Certament, no és ben bé un empat. Del 1714 ençà, l'Estat espanyol s'ha construït sempre amb el model francès al cap. En democràcia o en dictadura -amb les immenses diferències que hi ha entre una cosa o l'altra-, amb autonomies o sense, el model ha estat sempre piramidal, unitarista, essencialment uniformista i centralitzat. Només en els inicis dels períodes democràtics a Catalunya s'ha tingut l'esperança de dibuixar un model radicalment diferent, en xarxa, divers, plural, amb reconeixement igualitari de les llengües, les cultures i les nacions. No és un empat, estrictament, perquè hi ha un dels equips que té la pilota de l'Estat i porta avantatge. Però en qualsevol cas tampoc no és una victòria absoluta de cap dels dos projectes. Cap dels dos ha arribat on volia.

On voldria arribar el projecte espanyol nascut fa tres segles? Doncs en primer lloc a una uniformització del sentit de pertinença, a la conversió d'Espanya en la nació sentimental de tots els seus ciutadans. I després hi ha la lletra petita: la preeminència clara del castellà, la concentració de totes les capitalitats -econòmica, cultural, política, financera- en un Madrid convertit en París, un estat piramidal perfectament establert. On voldria arribar el projecte català? A tenir l'eina d'un estat satisfactori que garanteixi la preeminència del català a Catalunya -sense que això signifiqui menystenir el castellà-, a controlar al màxim els propis recursos econòmics, a dibuixar un mapa d'infraestructures d'acord amb les necessitats pròpies, a tenir un reconeixement institucional de la nació diferent, o de la societat diferent.

Aquests dos projectes porten dècades i dècades si no empatant sense que cap dels dos acabi de guanyar del tot. I podem estar així pels segles dels segles: empatant, remugant, practicant una guerra de guerrilles pels serrells de manera que la situació sigui acceptable, encara que no satisfactòria. El que passa és que algunes de les fórmules històriques de l'entesa han perdut crèdit, en una banda, l'altra o totes dues. L'estat de les autonomies, que havia de descentralitzar Espanya i esborrar els problemes nacionals català i basc, va resultar útil al principi per a la regeneració de les províncies, inútil en la desactivació de la qüestió catalana i, en temps de crisi, un artefacte caríssim. Tal com està, no agrada a ningú. El federalisme sona bé com a paraula, però ningú veu clar què és el que s'ha de federar. La independència ha guanyat crèdit, perquè com a mínim no s'ha provat mai, i per tant mai no ha fracassat. I a l'altra banda de la partida ha guanyat crèdit la recentralització, la involució autonòmica, perquè si el cafè per a tothom no va servir per a res, prefereixen que els tornin el cafè.

Em fa l'efecte que des de fa dies ha començat el partit de desempat. Podem continuar empatats eternament, però els dos equips tenen més ganes que mai de desempatar. El projecte espanyol està fart de dur aquesta pedra a la sabata i se la vol treure. No parlo del govern espanyol, només, sinó d'una cosa molt més gran, que abraça empreses privades, opinions públiques, institucions de l'Estat. Volen guanyar d'una vegada. Sense que el català hagi de desaparèixer necessàriament, sense desmuntar necessàriament l'autonomia, però amb el projecte piramidal assolit. Amb les jerarquies clares. A la francesa, potser una mica més suau. I en l'àmbit català, la incomoditat amb l'empat perpetu també és més visible cada vegada i porta a un creixement de la temperatura general del catalanisme, al creixement del discurs sobiranista i independentista.

Des de fa dies estem jugant aquest partit de desempat. No són les eleccions del 20 de novembre, tot i que hi participen. I, com sempre, jo crec que aquest partit de desempat es juga en dos terreny de joc: la llengua -com a nucli de la identitat- i els diners, el progrés econòmic, que va des del finançament fins a les infraestructures. Estem jugant el desempat i és possible que en aquestes situacions -i perdó pel llenguatge esportiu- acabi funcionant el gol d'or: qui marca guanya, els esdeveniments es precipiten, les coses van molt de pressa. Però també pot ser que tot i les ganes de desempatar, continuem empatant indefinidament. Això sí, cada vegada més enfadats, més avorrits i més agres.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT